13/6/12

L’EXTINCIÓ EVITABLE


Quant acabe esta crisi (que algun dia haurà d’acabar) i fem recompte de baixes, vorem que tota una classe social s’haurà extingit. La mateixa que amb el seu creixement en les últimes dècades ha dinamitzat l’economia i ens ha permés avançar, eixa a la què els nostres majors (almenys ens meus) anomenaven de mitja capa.

No serà esta una extinció qualsevol ni no tindran importància les seues conseqüències. Sense ella només quedarà un reduït grup de rics cada volta més rics i un altre immens de pobres, cada volta més pobres. Dos classes massa allunyades entre si com per a poder implementar-se ni lluitar per un futur en comú perquè la desaparició de la classe mitjana arrossegarà l’element que amalgama la societat.


Milers de jóvens no tindran més futur que el que li oferisca l’educació bàsica, incapaços d’anar més enllà de lo que permeta la dèbil economia familiar, els mateixos que encadenaran contractes i més contractes en treballs de baixa qualificació i més baix jornal dels què podran ser despedits fàcilment, fins que arribe l’hora d’una jubilació posposada quasi al moment mateix del traspàs.

Difícilment podran estes persones accedir a una vivenda digna, considerar-se consumidors o aspirar a tindre en el banc més que quatre euros mal comptats. La seua economia serà de subsistència i els escassos romanents hauran de reservar-los per a accedir a una sanitat i medicaments de repagament.

Ens espera un quart món abocat a exalçar líders populistes especialistes en traure rèdit de la manejable massa amorfa i desesperada i potser dit aixina, de carrereta, parega una visió catastrofista del futur immediat, però si ens parem a observar les mides que s’estan adoptant contra la crisi, és justament açò lo que succeirà.

Cada dia que passa la banca es queda la vivenda d’alguna família a qui a més condemna a continuar pagant impedint que puga recuperar-se, sense que cap govern faça res. Els pressupostos de sanitat i educació es reduïxen, augmenta la precarietat en el treball, es reduïxen salaris i pensions, s’incrementa l’edat de jubilació, pugen les taxes universitàries. Tot està preparat per a què este caldo de cultiu done com a resultat el panorama que he descrit al principi i tots ho sabem, podem vore com està passant, com la caritat està substituint a la protecció de l’estat i la família es convertix en l’última frontera davant de la indigència.

Aixina i tot, no estem parlant d’una maledicció bíblica. Podem canviar l’escenari, però és necessari que deixem de recolzar cegament lo que faça o diga el governant de torn només perquè siga  “dels nostres” tenim l’obligació de començar a tindre criteri propi, a revelar-nos contra lo que considerem injust, a bramar-ho si és necessari, només aixina podrem eixir avant.

Si els que tenen la responsabilitat de traure’ns d’esta no senten el nostre alé en el seu bescoll, si pensen que no han de retre comptes, res ens salvarà de la seua incompetència.