T'estranyà Càndid que no
pegara bots d’alegria quan fa unes setmanes l’Associació Valenciana
d’Empresaris AVE va fer públic el seu estudi sobre el finançament autonòmic.
¡Per fi! Pegaves crits pel
corredor, i vaticinaves una pressió sobre el govern d’Espanya amb els
empresaris com a punta de llança i tota la societat valenciana seguint-los a la
victòria... jo només podia recordar a Fàtima, mare de Boabdil “el Chico” i de
les paraules que segons conta la llegenda va dedicar al seu fill a les portes
de la perduda Granada: “plora com a dona lo que no has sabut defendre com a
home”, perquè aquella roda de premsa en què es va donar a conéixer l’estudi i
en la que els empresaris cridaven a la mobilització ciutadana tenia més de plor
que de crit de guerra.
Ha passat ja el temps
suficient per a que percebes Càndid, quant de raó hi havia en la meua absència
de fe. Temps per a que la notícia fóra engolida, digerida i excretada sense
causar cap moviment, més que una mínima utilització mediàtica totalment
intranscendent. Res de revolucions ni d’empresaris soltant punyades en les
taules dels despatxos governamentals exigint un finançament just, res. Una
simple cerimònia de ploraneres per a certificar que s’ha perdut la nostra
Granada particular.
Procuraré explicar per a
que ho entengues Càndid, on residia el problema i perquè tal com s’havia
enfocat nohi havia possibilitat de solució.
Imagina’t a una persona, a
tu mateix, que sent fadrí i vivint a casa dels seus pares, ingressara en el
compte bancari d’estos el seu jornal. Te pareixeria correcte açò si els teus
pares te proporcionaren roba, aliments i un lloc on viure i a més una xicoteta
paga per a què pogueres eixir amb els teus amics, al cap i a la fi molts hem
passat per una etapa com esta.
Ara bé, no sé si te
pareixeria tan correcte que este sistema continuara funcionant una volta
t’hagueres casat, format la teua pròpia família i llar. Si arribara a
produir-se esta circumstància, ¿què seria lo correcte? Podríem negociar amb els
nostres pares per a que augmentaren la nostra assignació, ja que al no viure
baix el seu sostre, hem assumit els costos de menjar, roba, etc. També podríem
discutir sobre la quantitat de diners que necessitem que ens donen atenent a
criteris de necessitat com per exemple el fet de que abans érem un només i ara
una família de quatre membres. Finalment podríem establir que part d’estos
diners que estem demanant fóra empleat en reparacions en la nostra casa.
Aixina, les nostres finances dependrien de la capacitat de negociació que
tinguérem amb els nostres progenitors i podria ser un bon sistema, però ens
oblidem Càndid de lo essencial i lo essencial amic, és que els diners amb què
s’ha establit la negociació son els teus diners i no el dels teus pares i per
tant no importa quant negocies, sempre eixiràs perdent.
L’informe que va presentar
AVE parlava bàsicament d’açò, de com reclamar al nostre pare que ens done un
poc més dels nostres propis diners i eixa amic Càndid, no és la solució a un
dèficit estructural que ens impedix créixer més enllà de la incompetència dels
nostres governants.
Si els empresaris
valencians volgueren realment reivindicar un tracte just, haurien de demanar lo
que és de justícia, que la Generalitat recaptara els seus impostos, els
administrara i fixara amb l’Estat una quota de contribució als gastos generals.
A açò uns li diuen concert econòmic i altres pacte fiscal, però el nom és lo de
menys, lo que importa Càndid és que deixem de demanar i comencem a administrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada