Prescindiré hui de floritures verbals, estic
de mala llet. Em pose de mala llet cada matí quan puge al cotxe i pose la ràdio
i seguisc aixina, de mala llet, tot el dia fins que em gite. Estic fart de què
ens diguen mentides diàriament, de que cada volta que ix un membre del Govern
d’Espanya a dir que no estan pensant en fer tal cosa, siga un senyal inequívoc
de què estan a punt de fer-la, fart de que la mentida s’haja instal·lat en la
normalitat i de que tot el pes de l’austeritat s’estiga descarregant sobre els
ciutadans únicament i exclusivament.
En el poc de temps transcorregut des de que
el nou Govern va prendre possessió del poder amb promeses electorals de
solucions màgiques que han quedat en simple publicitat enganyosa, no s’ha pres
ni una sola mida que no afecte als més dèbils, com si cada un de nosaltres fora
culpable individual de la situació i per contra, res ha canviat en l’estructura
política espanyola, cap retall s’ha aplicat a cap institució habitada per
polítics, pseudopolítics i altres espècies protegides, més que a simple efecte
de maquillatge.
Mentres ens apugen els impostos i faciliten
l’acomiadament, mentres la sanitat i l’educació patixen els retalls, ni el
Senat ni les Diputacions que tantes voltes se’ns han mostrat pels uns i els
altres com prescindibles, han sigut tan sols ficats en dubte, com intocables
són els ministeris buits de competències per haver sigut estes transferides a
les autonomies. Res s’ha tocat, ni assessors, ni enchufats ni Delegats del
Govern hereus de temps foscos. Tot seguix igual com quan nadàvem en
l’abundància, a pesar de les repetides promeses.
Estic fart també de que cada notícia sobre la
Generalitat Valenciana, siga una nova certificació d’una gestió pròpia
d’incompetents i que mai passe res, com si els diners que s’ha manejat amb
tanta alegria no isqueren de les nostres butxaques, i em posa de mala llet que
tot açò s’ajunte en un mateix dia en una espècie de tronada perfecta de
despropòsits.
Escoltar per este orde que Bankia repartirà
en dividends la mitat dels seus beneficis, que Rajoy diu que no contempla
injectar diners públics a la banca, que sí que podria fer-ho com última opció,
que és perfile com més que possible que Bankia necessite de diners públics i
finalment que Rodrigo Rato dimitix com a president d’este banc per a facilitar
el rescat per part de l’Estat, és difícilment superable en el meu nivell de
tolerància i aixina i tot ha sigut superat per la notícia que les xifres que és
barallen com necessàries per al rescat d’este refugi d’expolítics es pareix
sospitosament a la del retall en educació i sanitat.
Cal tindre l’estómac d’un material especial
per a governar d’esta manera, per a xafar amb bota de ferro als ciutadans fins
a la desesperació mentres és juga al Monopoli amb els amigatxos confiat de que
la sang dels vassalls és d’orxata i ningú alçarà la veu.
Ja està bé home, ja està bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada