ODI ETERN A LA POLÍTICA MODERNA

 

Com he dit en alguna altra ocasió, jo soc polític. Ho soc, independentment de a què em dedique per a guanyar-me la vida. Ho soc, milite o no en un partit. Soc polític de la mateixa manera que un lleó és un lleó i cap dels dos podem deixar de ser lo que som.

Entenc que la majoria de la gent pense que ser polític és ocupar algun càrrec orgànic o públic en el marc de la militància però no és aixina (no només), això és estar en política.

Recorreré a un exemple cinematogràfic per a explicar-me. ¿Recordeu la manera en la que Neo podia vore Matrix? ¿Aquella cascada de caràcters verds que componien la realitat virtual que era imperceptible per a la resta? Bé, jo veig el codi font darrere de cada notícia, de cada acció, de cada campanya, de cada contestació i no soc l'únic. Conec a moltes altres persones amb la mateixa capacitat. La majoria, a més de ser polítics, estan en política. Uns altres, com jo, no hem trobat el nostre lloc en el tauler i ens limitem a observar i com a molt, intentar explicar lo que veiem i disminuir en el nostre rogle, la escama de les anàlisis de barra de bar que ho inunda tot.

Fa ja massa temps que la cascada de caràcters verds mostren una imatge preocupant. Les persones que tenen eixa estranya capacitat de ser polítiques van desapareixent o quedant arraconades per una nova espècie dominant que entén la política com una guerra i que a més, no accepten que les batalles s'acaben quan s'acaben.

Ja no existeixen aquelles campanyes electorals de vint dies que acabaven quan s'obrien els col·legis electorals i que com a molt s'ampliaven, afegint al principi una precampanya que vorejava indissimuladament la normativa. Ara la campanya comença just en el moment en el que es proclamen els resultats de les últimes eleccions.

Han quedat arrere els temps en els quals en acabar el recompte, uns sabien que havien guanyat i altres que havien perdut. Temps en els quals els uns i els altres sabien que quedaven quatre anys per davant per a consolidar els triomfs d'uns o intentar guanyar-se un major suport els altres.

La política moderna es fonamenta en considerar que els votants s'han equivocat i que per tant no cal acceptar els resultats. La nova política pretén convéncer als electors no ja que el nostre projecte és millor (eixe argument s'ha rebutjat per complet) sinó que votar al contrari és votar mal i votar al mal. L'antipolítica considera il·legítim tot govern que no estiga format pels seus i desqualifica qualsevol acció de govern titllant-la de “ideològica” com si no fora precisament per ideologia que els votants trien l'una o l'altra opció.

Tot ha sigut substituït per la frenètica cerca de noves eleccions i l'intent reiterat d'acurtar la legislatura obstaculitzant qualsevol acció. Les intervencions parlamentàries s'han transformat en una successió de moments twiteables, “zascas” capats i bramits de ramat escarotat.

Soc polític i consegüentment, li tinc odi etern a la política moderna.