27/1/21

SALMÓ BOTÀNIC



En 2004 la revista Science publicà un estudi en el que qüestionava la seguretat del salmó de piscifactoria pels elevats nivells de contaminants detectats en instal·lacions europees, xilenes i estatunidenques.

Segons este estudi, el consum de només dos tallades de salmó de piscifactoria al mes era suficient per a superaren els límits de seguretat establits per l'Agència de Medi Ambient dels Estats Units per a estos contaminants orgànics.

En resum, lo que venia a dir l'informe publicat per Science era que el salmó de piscifactoria era roín, roiníssim i aquest concepte va ser àmpliament difós per mitjans de comunicació de tota mena (la gravetat del seu contingut no era per a menys) amb titulars com “El salmó de piscifactoria pot ser cancerigen” per a comboi dels productors de salmó salvatge que ho veien com una oportunitat per a incrementar el seu negoci recollint consumidors en la seua fugida del producte caigut en desgràcia.


Desafortunadament per a estos, el missatge emés “el salmó de piscifactoria pot ser cancerigen” era rebut pels consumidors de manera ben diferent “el salmó és cancerigen” i així, durant un temps va disminuir considerablement el consum del salmó en general, fora este de piscifactoria o no.

No haurien d'oblidar els llanterners del Botànic este efecte pervers de la comunicació pel qual lo que es pretén transmetre és reinterpretat de manera inesperada pel públic al que va destinat el missatge.

En els últims mesos venim assistint a una poc dissimulada batalla pel relat, per les medalles.

Durant la primera part de la pandèmia Ximo Puig semblava dominar quasi en exclusiva un relat que parlava d'avions plens de subministraments mèdics, de control de les xifres, de previsió i d'anticipació, mentre la gent eixia a aplaudir cada dia als seus balcons cantant “Resistiré”. Però la cosa es va allargar i la nova normalitat va travessar l'estiu que és un creu i ratlla, un nou començament que esborra el passat al ritme en què les ones esborren les petjades dels qui passegen per la vora. Al setembre ningú recordava ni els avions plens de subministraments mèdics, ni la gestió.

L'estrés post-traumàtic va fer acte de presència amb l'arribada de l'hivern i el Ximo Puig que va dominar el relat en la primera etapa semblà haver oblidat tot l'aprés (en certa manera tot el món semblava no voler recordar en què estàvem clavats). Unes quantes males decisions acompanyades de cert comportament alt de polsera i les ganes que li tenien els socis i el Botànic s'ha convertit en una batalla en el fang.

La vicepresidenta Mónica Oltra que s'havia sentit allunyada dels focus durant mesos, es va transformar en oposició quan va notar que els supermercats començaven a emetre nadales per megafonia, reclamant en públic les mesures que havia de pressionar en el si del govern del qual forma part i Manolo Mata, portaveu parlamentari del PSOE va aprofitar la conjuntura per a menysprear a Oltra i a la seua pròpia dona en un únic acte.

A partir d'ací camp femat per als hooligans que multipliquen les seues crítiques al Botànic de piscifactoria (PSOE) o al Botànic salvatge (Compromís) segons siguen dels uns o dels altres, sense percebre que al cap i a la fi, el missatge que rep el votant és que el Botànic és roín, roiníssim.

Cap comentari: