14/1/21

SOBRE LA TELEVISIÓ DELS VALENCIANS


Tenia ma mare quan jo era menut, una amiga que com ella, sent de Sollana s'havia casat en Benifaió i allí vivia. Tenia eixa amiga un fill de la meua mateixa edat, aixina que, sovint acompanyava a ma mare quan anava de visita a la casa de la seua amiga per a jugar amb el seu fill.

Sempre em va cridar l'atenció l'escala per la qual es pujava a la primera planta on vivia aquella família. Era aquella una escala sense acabar, de rajola nua, sense lluir ni entaulellar. Un esquelet sense músculs ni pell que el cobrira.

Passaven els anys sense que hagueren més canvis en aquella escala que el desgast lògic que l'ús diari produïa sobre un material no apte per al tràfec que suportava, aixina que un dia, curiós, em vaig decidir a preguntar-li a ma mare el perquè de l'escala del meu amic Aldo.

Voràs (em va dir) Quan es van casar els seus pares no tenien diners per a fer-se una escala de marbre. Podrien haver-la fet d'aglomerat (una espècie de fals granit del qual per cert estava feta la nostra en aquella època) o de taulell, però sa mare va dir que la volia de marbre i preferia deixar-la aixina fins que poguera tindre-la com ella preferia.

Passe de tard en tard per davant d'aquella casa, ara abandonada i contínua igual. Mai va entrar una peça de marbre per a cobrir aquelles rajoles i l'amiga de ma mare mai va tindre la seua escala desitjada. El meu iaio Víctor solia dir que lo millor és enemic de lo bo i a la vista de lo que va passar en casa del meu amic Aldo, tenia tota la raó del món.

M’enrecorde amb certa freqüència del iaio Víctor i de la seua sentència. Ho faig cada volta que veig com gent que clamava ahir per la recuperació de la televisió valenciana, es queixa hui d’À punt perquè consideren que els seus programes no tenen suficient nivell intel·lectual i anuncien que preferixen no vore-la o millor... que no existisca. Gent que com l'amiga de ma mare: si no és de marbre, res.

Lo millor és enemic de lo bo i en una època en la qual la nostra televisió a més de competir amb les altres “tradicionals” que no han patit un tanament com ella, també ho ha de fer amb potents plataformes digitals a la carta molt més atractives per als usuaris, lo bo és captar l'atenció d'un públic suficient com per a fer-la viable acostant-la als seus gustos, encara que això no siga eixe “lo millor” que desitgem.

Podem somiar amb una TV de marbre de Carrara mentre manquem totalment d'ella o somiar-la igual d'esplendorosa mentre pugem uns escalons de modestos taulells que ens permeten anar consolidant-la, fent-la millor i amb el temps, acostant-la al nostre ideal.

Recuperar l'afecte que en el seu moment va tindre Canal 9 és una tasca titànica. Durant anys es va maltractar la cadena fins a trencar els vincles que la unien a les valencianes i els valencians. Els inicis d’À punt han sigut vacil·lants, amb massa errors sí, però també amb encerts notables. Mai serà la televisió que ens abellisca a cadascun individualment, però amb el temps s'acostarà prou, segur.

¡Ah! I que torne Carolina.

Cap comentari: