La
setmana passada vaig ser testimoni accidental d'una d'eixes reunions
que tenen els candidats amb tot tipus d'associacions quan es troben
en campanya.
Dic
accidental, perquè no estava convidat ni tenia cap intenció d'estar
present, però la trobada tingué lloc en un establiment públic i
això que tu estàs a la teua però els protagonistes s'encaboten en
utilitzar un to de veu invasiu (com si no els importara estar
rodejats de gent aliena, o precisament per això mateix) i no pots
evitar assabentar-te de lo que diuen encara que ho intentes.
No
té importància ací el candidat, ni la seua ideologia, ni amb qui
s'haguera reunit, però el cas és que a l'anar-me'n d'aquell local
ho vaig fer amb una considerable dosi de mal suc en el cos i no va
ser precisament per la invasió acústica, sinó perquè de lo que
vaig escoltar poguí deduir que poques coses han canviat en açò de
la política a pesar de la crisi i d'eixa necessitat de renovació de
què tant es parla.
Els
polítics (o almenys una gran part d'ells) vells o novells, continuen
fent com que escolten, però lo que realment fan és parlar. Parlen
més que els seus interlocutors (com diria ma mare els xarra cul i
tot) i sobretot sobreactuen intentant convéncer als que han tingut
l'amabilitat de reunir-se amb ells de que coneixen els seus problemes
millor que ells mateixos, que tenen les solucions a tots els seus
mals, i per descomptat, que els comprenen molt millor ¿que dic?
moltíssim millor que els altres polítics que només els volen pel
seu vot. U els escolta parlar i pensa que el candidat és el
representant de l'associació i el representant de l'associació el
candidat.
Però
lo que em va posar realment de mala veta és que no vaig escoltar ni
un punyeter NO en tota la conversació. Un “això no es pot fer”,
un “això no s'ha de fer”, un “no hi ha diners per a això”
m'haguera reconciliat amb la política, però no. Cada petició (per
desgavellada que esta fóra) era contestada des de la ferma adhesió
a la causa de la caça del vot amb un sí rotund i sense pal·liatius.
Igualet, igualet, a lo que faria un pare consentidor amb un xiquet
malcriat.
A
això es reduïx la política en massa ocasions. A dir sí de manera
continuada, sense criteri i compulsivament. A transformar eixos sí
en promeses electorals que finalment es materialitzen en
infraestructures tan costoses com infrautilitzades, en pesades
càrregues pressupostàries que paguem entre tots a escot i en el
pitjor dels casos en tristos fantasmes clausurats per falta de diners
per al seu manteniment. Que açò passara quan cavalcàvem en la
cresta de l'onada muntats en el dolar ja estava malament. Que ho fem
ara quan tenim el fang a l'altura del garganxó, senzillament no té
perdó de Déu.
Hi
ha una tendència massa generalitzada entre els polítics vells i
novells a fomentar el ciutadà consentit, perquè resulta més fàcil
pescar vots prometent pistes d'atletisme als què corren, piscines
cobertes als que naden i jornals sense treballar als parats. Després
ja vindrà la realitat a esmenar les promeses.
De
propina:
Fa
uns anys, vaig assistir a una reunió entre l'ajuntament i diverses
associacions per a fixar criteris a l'hora de concedir i justificar
les subvencions.
Dos
intervencions van ser especialment cridaneres: La dels qui es
queixaven per no poder incloure en la memòria de justificació de
despeses les compres que es feien sense IVA i la dels que es
queixaven de que no els permeteren incloure a efectes subvencionables
la compra d'alcohol.
Dir
sempre que sí ens porta a açò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada