Em
fique a escriure quan no fa res que Susana Díaz ha arreplegat el seu
carregament de carabasses en el parlament andalús. 62 per a ser
exactes. La segona collita en una setmana i en seran tres si no es
produïx un miracle abans del 14 d'este mateix mes. A este pas,
Susana podrà fer bunyols, coques i arnadí, però no podrà fer
govern. Aixina ha quedat el panorama després de les eleccions
andaluses i aixina es poden tirar un parell de mesos fins que hagen
de tornar a celebrar eleccions.
¡Vaja amb això de la nova política! Sincerament m'havia fet a la idea que era una altra cosa, però es veu que no. Jo pensava (perquè aixina ens ho repetien una i altra voltra polítics i periodistes) que s'obria un temps nou en què es posava fi al pèrfid bipartidisme i arribava l'era del pluralisme de la mà d'un poble que decidia amb el seu vot posar als seus representants davant de la necessitat de diàleg i consens per a conformar majories, però no pareix que vagen per ahí els tirs.
La
tesi esta de que el poble, com a ens col·lectiu, és capaç
d'imaginar-se un escenari d'este tipus i repartir-se les intencions
de vot proporcionalment per a què es produïsca, és absurda a més
no poder. La gent no vota per mitjà d'un complicat sistema de
càlculs estratègics, ho fa motivat per la necessitat de sentir-se
representat i amb l'esperança que els seus guanyen o almenys
governen (excepte els de IU que s'ho passen tan bé perdent que no es
plantegen una altra possibilitat).
A
Andalusia s'ha produït eixe nou escenari que se'ns prometia idíl·lic
en el que el bipartidisme ha deixat de ser una amenaça, en el que
s'han desterrat definitivament les opressores majories absolutes, en
el que el pluralisme frega el seu màxim exponent i en el que el
diàleg es fa necessari sí o sí ¿I que passa? Que la novetat
s'assembla massa a lo vell o millor dit, a la pitjor versió de lo
vell.
Les
eleccions autonòmiques haurien de ser prioritàries per a qualsevol
partit andalús, el govern de la Junta d'Andalusia hauria de ser
prioritari per a qualsevol partit assentat en eixe territori, com ho
hauria de ser l'estabilitat i el funcionament correcte de les
institucions, però en el seu lloc, no són més que simple carn de
canó en una jugada d'escacs destinada a conquistar La Moncloa.
Allà
està tot el món amb un ull mirant cap a Madrid i les repercussions
que puguen tindre en les pròximes eleccions generals els acords a
què s'arribe o no, i ningú vol embrutar-se les mans de farina,
sobretot els nous que preferixen mantindre la seua virginitat per si
hagueren que perdre-la en un altre moment més propici.
Una
de les coses que més gràcia em fa de les moltes favades que
s'escolten estos dies, és això de “nosaltres no pactem
conselleries, pactem nosequé” com si pretendre aplicar en la
pràctica, exercint el govern des de qualsevol parcel·la lo que amb
èmfasi es teoritza en els programes electorals, fóra pecat. A mi
m'agradaria vore a més d'un obligat a demostrar que és capaç de
governar en este nou escenari de diversitat i consens, en compte
d'estar còmodament assentat a l'espera que altres es prenguen “la
gotà” i se l'estampen.
Mireu
amb atenció a Andalusia. Escarmenteu i si cal, repartiu vosaltres
les carabasses com a mida preventiva. Perquè com després del 24M a
eixos partits emergents que pareix seran decisius per a conformar
govern també ací, lis pegue per torcar-se-la amb paperet de fumar,
apanyats anem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada