MIOPIA EMPRESARIAL

Cada volta que un empresari diu que cal acostumar-se a treballar més i cobrar menys (un argument que no és exclusiu de Díaz Ferrán), lo que està dient de manera inconscient és que vol arruïnar la seua empresa.

És possible que no perceben la magnitud de les seues afirmacions i de les terribles conseqüències que per al seu negoci comporten. Ells estan massa pendents de la bibliografia americana sobre la gestió dels seus negocis i formen part de la nova secta religiosa del màrqueting mix.

Si preguntem, citaran de memòria un muntó de frases benintencionades de Kotler, Goleman o qualsevol dels profetes de l’estratègia productiva dignes de ser impreses en els sobrets de sucre i repetiran el mantra de les quatre P: Product, Price, Promotion & Place, com si d’un Pare Nostre es tractara, traduint-ho immediatament com a Producte, Preu, Promoció i Distribució (els més cursis diran Plaça per allò de mantindre la quarta P).

L’obsessió dels grans empresaris, eixos que es permeten de tant en tant el luxe d’exposar públicament les seues preteses solucions a la crisi, és abaratir els costos que els permeten establir un preu competitiu i una volta espremuda al màxim (o no tant) la capacitat de millorar els processos de producció i compra de matèria primera, l’empresari comença a observar el treballador de la mateixa manera que un lleó de la sabana mira al ramat de gaseles i en eixe moment es torna miop.

Treballar més per menys, treballar com a xinesos, treballar en precari. Els immensos beneficis competitius que tindria dispondre d’una força productiva pròxima a l’esclavitud fan salivar a més d’un guru empresarial i la miopia es torna ceguera.

En cap dels llibres sagrats importats d’USA ni en cap dels màsters que s’impartixen en les escoles de negoci, els han explicat quin és el producte més important que fabriquen en les seues empreses. Els pobrets, pensen que és lo que atresoren en els seus inventaris, transporten fins al punt de venda i per lo que facturen. No saben com estan d’equivocats.

Una figureta de la més fina porcellana, un gelat, uns fruits secs o un vi de marca blanca no són més que objectes sense valor si no hi ha algú que tinga els diners suficients en les seues butxaques per a pagar per ells. Sense este element, les empreses de transport, les cadenes de distribució i els fabricants no són res.

Els consumidors, eixe és el producte més important que aporta a la cadena econòmica cada empresari i no obstant això, pareixen contents de sacrificar-los com si no foren d’utilitat, només perque els veuen com un molest gasto que altera el balanç de resultats.

Quan per fi els valencians treballem en les mateixes condicions que els xinesos, descobriran que els seus magnífics productes, fabricats a preus baratíssims, per molt que es promocionen i gaudisquen d’una distribució envejable, es podriran en els lineals atesos per treballadors que no es poden permetre el luxe d’adquirir-los. Tot gràcies a la seua miopia empresarial.