LA SANITAT DEL TAPÓ

Tinc per casa un recipient en el que anem depositant els tapons de plàstic a mida que les botelles van quedant buides i quan sobrepassen el depòsit, la meua dona els porta a un dels punts repartits pel poble en que voluntaris s’encarreguen de fer arribar al beneficiari estes plàstiques almoines. Se m’oblidava dir que l’objecte de tan curiosa collita és el de sufragar el tractament mèdic d’algun menut afectat per una malaltia greu o estranya i que els casos en que s’acudix a este sistema es multipliquen exponencialment, de manera que no hi ha poble de la nostra geografia que no lluïsca en els seus comerços la fotografia d’algun afectat, la relació de la malaltia, el cost del tractament i els llocs on pot aportar la seua contribució el ciutadà.

Al principi no li doní major importància, és més, em mostrava orgullós de la solidaritat que és capaç de desplegar el nostre poble, no obstant això a mida que reflexione sobre el tema la qüestió comence a inquietar-me, perque la terrible conclusió a que arriba un quan comença a fixar-se en esta classe de coses, és que les administracions públiques estan abandonant als ciutadans i més mal encara, ho fa davant de la indiferència general.

Arrepleguem tapons de plàstic per a compensar l’espai que no cobrix una sanitat cada volta menys pública  i més privada que a més hem de repagar, arrepleguem llibres de text usats per a que no queden xiquets sense poder estudiar per falta de recursos mentres que es retalla en educació promovent el negoci també en este camp, acceptem el matalaf familiar i les institucions de caritat com a solucions davant de l’exclusió social i són les plataformes antidesdonament les qui fan que famílies completes conserven la seua vivenda i no queden en el carrer a mercé de la misèria.

Les administracions públiques han dimitit de les seues obligacions sent substituïdes en la seua tasca per una societat civil convertida en immensa ONG, i mentres impostos i taxes s’incrementen ofegant l’economia dels ciutadans, minven els servicis que percebem, servicis que no són gratuïts com estes diuen constantment, són pagats per tots els contribuents via eixos impostos i taxes l’import dels quals es dedica ara a qüestions incomprensibles.

Hui arrepleguem tapons de plàstic, ara, quan observem en que es va a convertir la justícia després de la reforma de Gallardón, una justícia que passarà de ser universal i garantista a classista i recaptatòria, lo més previsible és que comencem a arreplegar cartons per a ajudar algun veí del poble a sufragar algun litigi que amenaça d’expulsar-lo del sistema.

S’està coent el nostre drama a foc lent sobre les brases de la solidaritat que permeten als governs estrényer un poc més cada volta, com volent desbrinar fins on som capaços de aguantar el dolor i aixina i tot a la nit poden conciliar la son.

Publicat per Levante-emv el 27/11/12