Passarà la crisi i haurem mort. No serà una mort física (la majoria de
nosaltres seguirà en peu), però la societat tal com l’hem conegut hi haurà mort
per a deixar pas a una altra bé distinta que comença a manifestar-se amb més
claredat a cada nova acció de govern.
La nostra particular necròpolis donarà repòs
a tres metres baix terra a l’estat del benestar, la justícia igualitària,
l’educació gratuïta i els drets dels treballadors. Els seus cossos serviran
d’adob a una societat sense classe mitjana i sense rumb perquè no hi ha ningú
hui que s’ocupe de projectar el futur econòmic, encabotats en la pressa
d’apagar l’incendi.
No ha sigut la crisi la culpable del
desmantellament econòmic valencià i no obstant això és la crisi l’element que
impedix pensar estratègicament a llarg termini, la que evita la formulació de
la principal pregunta ¿de què viurem quan tot açò haja passat?
Els valencians vam sustentar durant dècades
nostre desenrotllament en l’agricultura i la seua indústria derivada, creant un
caldo de cultiu que va propiciar l’aparició de xicotetes i mitjanes empreses de
caràcter familiar en gran mida, que van vertebrar econòmicament el nostre
territori fins que va arribar la rajola i va fondre els cervells dels governants
en una boja carrera cap al precipici en què van arrossegar el nostre sistema
financer que ha acabat per no ser el nostre. El camp i la indústria van deixar
de ser atractius i se’ls va deixar a la seua sort en el moment de major
debilitat, optant per engegantir l’atenció dedicada a la construcció i al
turisme, al punt que mentres centenars d’empreses perien, la Generalitat es
partia el pit pels modestos “chiringuitos” com si en ells ens anara la vida.
Plantejar-se de què viurem pot evitar que ens
convertim en una d’eixes destinacions turístiques en què un no pot abandonar la
platja si vol evitar contemplar la misèria. Fer-se esta pregunta comporta la
reflexió sobre el nostre model de creixement i la presa de decisions que el
propicien en compte d’invertir indiscriminadament en grans esdeveniments i
construccions faraòniques sense fil argumental.
Necessitem indústria i necessitem
agricultura, per tant hem de posar els mitjans necessaris per a què estos
sectors es recomponguen i tornen a ser motor de creació de riquesa. Necessitem
recuperar el paper dels instituts tecnològics, dissenyar estratègies conjuntes
d’exportació, crear infraestructures que permeten el creixement industrial,
protegir la nostra agricultura per tots els mitjans al nostre abast, necessitem
una Generalitat forta i compromesa amb la creació de l’escenari idoni per a la
creació d’ocupació i capaç d’enfrontar-se a qui faça falta per a aconseguir-ho.
Necessitem tot lo que no tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada