Si l’afirmació que encapçala estes línies es
referira a qüestions identitàries, seria del tot absurda per innecessària.
Excepte una minoria indeterminada per als que ser valencians no pareix prou
ser, la resta tenim clar que no som catalans per les mateixes raons que no som
aragonesos, ni manxecs, ni murcians.
No em referisc al sentiment de pertinença
quan afirme que no som catalans, sinó a la diferència de caràcter de les
nostres societats, a la gran distància que separa a ambdós pobles en temes tan
importants com la cohesió o la defensa dels interessos comuns per damunt dels
particulars.
No cal que ningú em recorde que els nostres
veïns de dalt no lliguen als seus gossos amb llonganisses, ja sé que d’altres
defectes també tenen la seua part i que nosaltres no som ni de lluny, tan
indolents com el secular autoodi valencià ens ha fet interioritzar, però és
prou comprovar la distància existent entre el seu 11 de setembre i el nostre 9
d’octubre per a endevinar a que em referisc.
Al contrari de lo que succeïx allà dalt, el
nostre dia nacional ha anat perdent força reivindicativa amb els anys per a convertir-se primer en un
festiu de pompa i circumstància, derivant després en un acte contradictori on grups
violents assagen desfilades paramilitars més propies del dia 12 convertint
l’acte, cada volta amb més freqüència, en una successió de forcejaments,
amenaces i agressions.
Lluny de la unitat dels catalans, els
valencians anem a la processó cívica en quatre grups. Els que repartiran
llenya, els que tenen tots els números per a rebre llenya, els que esperen que
si hi ha llenya no els toque a ells i la gent “normal” que procura posar
distància entre ells i la llenya. Per si no fóra poc, per la vesprada estan els
que no s’ajunten amb els del matí perquè no els agrada el blau. Som un poble
onanista en qüestió de disputes, que li anem a fer.
No, no som com els catalans els valencians,
si ho fórem mantindríem viu eixe puntet d’orgull que se’ns va adormir fa temps,
just quan començàrem a permetre que els nostres presidents foren nomenats a dit
des del carrer Gènova de Madrid, que la incompetència es premiara amb majories
absolutes o que la nostra Generalitat es convertira en una immensa regidoria de
fires i festes, alterant la nostra forma de vida i el nostre equilibri
pressupostari.
És una altra volta 9 d’octubre, i mentres
Artur Mas es disposa a arreplegar el missatge que el seu poble va deixar clar
en la diada catalana, convoca eleccions i mamprén el camí cap a un nou estadi
de l’autogovern, ací, Alberto Fabra, un senyor a qui li van regalar el càrrec,
mirarà als valencians en la seua eterna disputa i seguirà a la seua, convençut
de que pot acabar la legislatura com a president per accident i descendir per
l’escala de l’autonomia furtant-nos competències per a tornar-li-les a l’Estat.
6 comentaris:
Sóc català. Els meus pares de la Marina Alta. El que acabo de llegir em fa mal, potser perque li has posat una estructura al sentiment que tinc des de menut, quan anava a visitar la família a l'estiu.
Masses emmirallaments en una cultura que no ha fet més que ofegar la vostra, la meva.
Qui perd la seva cultura perd la seva identitat, les seves arrels. Jo les he mantingudes tant com he pogut i, curiosament, son les mateixes que han rebut els meus fills aqui dalt, per part meva i de la societat que els envolta.
Salut des del Vallès Oriental
Joan
Pos jo sí que ho sóc,català, i vaig nàixer a Gandia. I parle català (o valencià, com tu l'anomenes). Ah, també sóc valencià. No veig cap contradicció. O acàs un extremeny i un andalús s'assemblen més? Què s'assembla més, un segorbí i un cabut de la Font d'en Carròs, o este últim i un tortosí?
De tota manere respecte la faena pro-PV d'UxV i vos vote al Senat cada 4 anys. En companyia d'ERPV i Compromís (3 caselles, ja saps). Tots defensem l'ús de la llengua tan se val si blavers o panques. No som espanyols, m'haguera agradat més.
Gràcies per eixe vot que nos confies cada quatre anys. M’agradaria que rellegires lo que he escrit més enllà dels primers paràgrafs. No és d’identitat de lo que parle (encara que segur que discreparíem en este assumpte). Parle de caràcter, de projecció de futur de cohesió. Parle de que a pesar dels segles transcorreguts els valencians continuem sent “más muelles” i acceptem el jou del domini complaents.
Me sentit molt identificat amb aquest article. Enhorabona! Jo no som del País Valencià, sinó de les Illes Balears i ens succeeix el mateix. El poble discuteix que si catalans o mallorquins però en general predomina la passivitat absoluta: una falta de voluntat. I com bé has dit intenten retornar totes les competencies cap a la centralització. Ànims a tots i coratge.
Salut!
No cal ofrenar a ningú....Els valencians vam ser un regne de cinc segles amb corts, lleis i fins i tot amb moneda pròpia, i hui en dia es trobem una valència que fa plorar, amb uns que no volen una identitat i altres que volen l'altra.....Crec que els valencians hem de deixar-nos de tanta hipócresia,i començar a voler una mica més el nostre poble....Ni som paissos catalans, ni som una regió d'Espanya, som un poble que va actuar com un país, i que malgrat tot, ens ho van llevar tot...hui en dia em de tenir dignitat i no ser una "comunidad" ser un país sense cap provincia i actuar com el vell regne valencià, no hi ha alacantins ni castellonecs, hi ha valencians d'alacant i valencians de castelló.... Per això, no hem d'ofrenar a ningú,,,... la senyera amb blau es un simbol de llibertat dels valencians, i ens dona l'identitat independent del nostre poble,...valencians i valencianes tots junts i baix els plecs de la nostra senyera, cridem ben fort...vixca valència,,,,,,
Gran articul,que no article, llastima que l'escrigues en dialecte barceloní ( pare batllori) i no en llengua valenciana que per sert es la que tu parles,vols,penses... pero lamentablement no l'escrius. Carles la meua familia el coneix i el segueis desde els teus inicis en la politica i espera que un dia escrigues igual que penses,parles i vols a la teua llengua i patria la valenciana. Un abraç desde la Ribera Alta.
Publica un comentari a l'entrada