QUAN LA CULPA LA TENIA THRYM

Em permetràs, amic Càndid, que inaugure esta nova temporada estenent-me un poc més de lo que solc fer-ho. M’interessa per a il·lustrar el tema que he triat hui, començar per contar-te breument una antiga llegenda nòrdica.

Voràs, un cert dia al despertar, Thor, fill d’Odín, déu del tro i protector de Midgard (el món dels hòmens), va descobrir que havien robat Mjolnir, el poderós martell amb el què invocava el poder dels trons. Incapaç de trobar-lo, anà a buscar al seu germà Loki, conegut per la seua astúcia i ambdós van acudir davant de Freyja, la deessa de l’amor a la què van demanar el seu trage d’au per a poder buscar el martell.

Gràcies al trage de plomes de Freyja, Loki va alçar el vol a la cerca del seu principal sospitós, Thryn, rei dels gegants. Thryn va confessar haver furtat Mjolnir i va posar com a condició per a tornar-lo que li fora entregada Freyja en matrimoni.

És ara, Càndid, quan la cosa es posa interessant, perquè decidits els déus a no cedir al xantatge del rei dels gegants, van ordir un pla per a què Thor i Loki es presentaren davant de Thryn disfressats.

Thor, abillat amb un vestit de nóvia i carregat d’adorns es faria passar per Fryja i Loki per la seua serventa. Imagina’t l’escena Càndid. Tot un déu de la guerra vestit de dona, trenats els seus cabells i amb dos pedres penjant del seu coll, per a simular els pits d’una donzella i encara hi haurà qui pense que no tenen sentit de l’humor els nòrdics.

El cas és que l’estratagema va funcionar i ambdós van poder introduir-se en el regne dels gegants, sent rebuts per Thryn que es va afanyar a organitzar la cerimònia de casament amb la falsa Fryja, una cerimònia que no va estar exempta de risc per als fills d’Odín que van estar a punt de ser descoberts en un parell d’ocasions, una d’elles arran de la desmesurada fam de Thor que engolia més que una revolta de riu, impropi d’una deessa d’atributs tan refinats com els que se li suposen a la de l’amor.

Afortunadament, l’astúcia de Loki va aconseguir véncer totes les dificultats i com podràs suposar finalment van aconseguir recuperar el martell mantenint intacta la virginitat de Thor.

El valor d’esta història, Càndid, no residix en lo interessant, original o divertida que puga resultar, sinó en la utilitat que els antics nòrdics li conferien, la d’explicar d’una manera raonable alguna cosa que s’escapava al seu control. Aixina, quan es produïa un llarg període de sequera, la "culpa" era de Thryn que havia furtat Mjolnir i l'havia amagat en les profunditats de la terra desitjós d’obtindre la mà de Fryja. Quan les pluges tornaven a aparéixer, era perquè Thor, ajudat del seu germà Loki havia aconseguit enganyar al rei dels gegants i havia recuperat el martell faedor de trons.

Resulta curiós que per a les civilitzacions antigues fóra tan important saber perquè passaven les coses, quina era la causa de cada moment especial en les seues vides i que, incapaços d’abastar els coneixements suficients com per a trobar una resposta científica, empraren a fons la seua imaginació per a elaborar complicades trames argumentals, llegendes i mites, tot menys recórrer a excuses com la fatalitat, la sort o el temps i dic que resulta curiós, perquè si ho comparem amb la nostra avançada civilització, amb tots els coneixements posats al nostre abast, amb totes les possibilitats que ens oferix esta a la que anomenem pretensiosament era de la informació, la nostra capacitat d’interrogar-nos i les respostes que acceptem com a vàlides, són quasi ridícules. Els antics buscaven explicació per a tot, nosaltres ens conformem amb les excuses més peregrines i et posaré alguns exemples d’això, amic Càndid.

Acabem de patir una onada d’incendis en el nostre territori que ha acabat amb bona part del nostre ric patrimoni ecològic i no hem rebut més explicació que el recurs al temps advers. Gens pareix haver influït la mala gestió dels recursos, ni la reducció del pressupost per a la prevenció, ni les males pràctiques acumulades durant anys; no, tot és causa de la fatalitat, com també a la fatalitat es va atribuir la causa de l’accident de metro que en 2006 va causar la mort de 43 persones prop de l’estació de Jesús en el Cap i Casal. La fatalitat, la mala sort, els Idus de març, tots ells combinats són els culpables de la crisi, de la fallida de la Generalitat, de la corrupció, de tots els nostres mals.

En ple segle XXI, amic Càndid, disposant de tots els mètodes d’investigació al nostre abast, tot lo que passa de roín en les nostres vides, ho fa sense causa aparent, sense que ningú siga responsable, sense que ningú es senta responsable, sense que ningú assumisca la responsabilitat, ni tan sols exigim un esforç imaginatiu als poderosos, ni tan sols els forcem a haver de contar-nos una faula mitjanament elaborada que ens convença i tranquil·litze, no, simplement els deixem alçar els muscles. Hem assumit que el destí juga als daus amb nosaltres i ens ha tocat perdre.

A voltes em pregunte, Càndid, si realment la civilització ens ha fet més savis o si l’arrogància de disposar de tota la informació a colp de ratolí, ens ha tornat més conformistes, menys crítics. Som en definitiva, com un enorme butacó de vellut, orgullós del seu aspecte, però incapaç d’apreciar la suavitat del seu entapissat.

Res pot afavorir més un govern inepte que la falta d’esperit crític del seu poble i va sent hora ja de que quan ens diguen que la culpa és de la mala sort, contestem... Bé, però ¿Qui ha furtat Mjolnir?