El pare de mon pare, amic Càndid, tenia
lligat el seu treball al camp, com tots els seus amics. Mon pare ja no va
mantindre esta vinculació amb la terra encara que si ho van fer la majoria dels
de la seua generació. Hauràs imaginat que amb semblant progressió, loseguix és
lo lògic. La meua activitat professional no té res a vore amb el camp i tampoc
la de cap dels meus amics.
Que l’activitat productiva haja patit un
canvi tan significatiu té una conseqüència que, si bé ha estat dissimulada per
la persistència dels abnegats llauradors que han mantingut les seues collites a
pesar de tots els inconvenients, ara es fa cada volta més evident,
insultantment evident; els camps queden abandonats al nostre voltant a mida que
tota una generació va desapareixent.
Et preguntares Càndid, que té açò que vore
amb les conversacions que mantenim sobre la política i la resposta és clara,
abans de que l’home abandonara el camp, la política havia abandonat a l’home.
No és l’agricultura una activitat caduca que
haja de rebutjar-se per obsoleta. Encara no s’ha trobat un sistema alternatiu
per a la producció d’aliments i per tant no tindre un sistema d’autoabastiment
hauria de ser un luxe que cap govern haguera de permetre’s i no obstant això,
la passivitat davant dels problemes del camp que tots els governs sense
excepció han exhibit, ha deixat a este sector en mans dels “mercats” molt abans
de que tota l’economia caiguera en les seues mans mercé a la crisi.
Com bé saps Càndid, qualsevol fabricant de
qualsevol producte establix un preu per a este en el què contempla els costos
de producció i afig els beneficis que espera obtindre per la seua venda. Als
agricultors els va ser negada esta capacitat de decidir per quant vendran la
seua producció quedant el preu en mans d’un “mercat” que apreta sense pietat a
una plèiade de xicotets productors indefensos davant d’una competència
totalment globalitzada, plena de desigualtats normatives, legislatives i
salarials.
Els agricultors, amic Càndid, continuen
elevant les seues pregàries als déus (i han de ser ja els únics que ho fan)
perquè mentres intermediaris, majoristes i venedors finalistes, van
incrementant gradualment els beneficis, mentres el productor assumix tots els
costos i tots els riscos a canvi, la majoria de les voltes, d’evitar les
temudes pèrdues.
Els agricultors, clamen als déus, perquè
s’han cansat de clamar als governants i perquè han aprés a base de desenganys
que és més fàcil ser escoltats pels primers que pels segons i això que en cada
campanya electoral senten als polítics parlar de la necessitat de mantindre el
sector i inclús han arribat a sentir-se importants quan algú diu això de que
són un “sector estratègic”, però és passar les eleccions i tornen a caure en
l’anonimat i ni tan sols les protestes, les marxes, les manifestacions o el
regal del fruit de la seua suor com a acte de denúncia, pareixen evitar lo
inevitable. El nostre camp es mor, les seues terres es llancen a perdre i els
arbarcers s’apoderen del territori.
Els polítics no han sabut estar a l’altura i
ara es pot vore amb més claredat. En una crisi com la que travessem,
l’agricultura podria haver absorbit gran part de la mà d’obra que s’ha quedat
sense treball, però ¿com exercirà eixa funció un sector afonat?
Massa voltes s’ha exercit de ciutadà del món
des dels ministeris i de liberals sense fronteres també. Cada volta que s’ha
firmat un conveni de lliure comerç amb l’excusa d’afavorir el desenrotllament
d’economies desfavorides, la consciència missionera d’algun dirigent s’ha netejat
a costa de l’esforç dels nostres agricultors i cada volta que algú ha
pronunciat la frase “l’agricultura és un sector estratègic que necessita la
nostra protecció” sense que a continuació haja fet res en absolut per omplir de
contingut eixa frase, ha afonat un poc més el sector.
Fa vint-i-tres anys un valencià i
valencianista va traure una taronja durant la seua intervenció en el congrés
dels diputats per a denunciar la situació dels nostres agricultors, collint
multitud de crítiques i bromes per este gest. Hui només fa falta fixar-se un
poc quan es transita per les nostres carreteres per a vore que Lizondo (que
aixina es deia el diputat) es va quedar curt, curtíssim, amb aquella taronja.
El camp, amic Càndid, es mor davant dels
nostres ulls, i amb ell mor tota una forma de vida. Continuaran trobant-se
verdures, hortalisses i fruites en els supermercats, però ja no tindran la
frescor (de fet ja no la tenen) ni el sabor, ni les característiques que
corresponen a un producte de proximitat, tot açò serà (és) substituït per la
maduració en cambres durant el viatge, la intemporalitat i la
despersonalització i qui afirme que des de la política no pot fer-se res,
simplement mentix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada