LLENGUA, CULTURA, CONSENS I FUTUR.

Contingut de la meua intervenció en la taula redona que ab este lema va organitzar CIRD'Òc-Valéncia el 29 de gener ab la participació de Felip Bens i Jordi Davó.

ADVERTÈNCIA PRÈVIA:

Tinc l’estranya sensació de ser un ocupa en esta taula, la tinc des que a finals de novembre de l’any passat, Lluís Fornés em va comunicar el títol inicial de lo que hui ens ocupa. En aquell moment era “llengua, nació i futur”. Poc puc aportar jo a la discussió, vaig pensar, atés que dec de ser dels pocs valencianistes que no es consideren filòlegs (de carrera o vocació), lo que haja de dir sobre la meua nació pot resumir-se en una sola frase “sóc nacionalment valencià, que és prou ser” i sobre futur sóc incapaç de vore més enllà de lo que passarà en les pròximes eleccions.

Pegant-li voltes estava a la manera d’omplir el meu espai ab alguna cosa interessant quan, fa uns dies vaig rebre la confirmació de l’acte en què es podia llegir “12:30, taula redona moderada per Roger Mira: LLENGUA, CULTURA, CONSENS I FUTUR”. Em lleven la Nació, per si no tenia prou ab la llengua, em donen dos tasses i m’afigen cultura, el futur contínua igual, al final, perquè el futur sempre va després de qualsevol cosa, però afortunadament afigen un concepte, CONSENS de què sí que puc dir alguna cosa.

Atés que no sóc filòleg, ni intel·lectual ni vident, la meua aportació a este debat només pot derivar de lo que sí que sóc i al marge de l’activitat per la qual circumstancialment em guanye la vida, no sóc una altra cosa que polític i l’experiència política és el prisma a què sotmet les meues idees.

EXPERIÈNCIA POLÍTICA (i quan dic política vull dir valencianisme):

Vaig nàixer políticament parlant, en un moment indeterminat de la meua adolescència, vaig ser fill únic de pares desconeguts i com el personatge de Robert E. Howard, vaig vindre al món en un camp de batalla, aixina que, a penes vaig obrir els ulls vaig haver de triar bàndol i empunyar l’espasa.

La Fortuna va voler que “els meus” obtingueren ràpids triomfs, però com és una deessa voluble i capritxosa, prompte ens va fer conéixer l’infern ab la mateixa intensitat ab què ens havia mostrat el cel, i va ser just en els anys que van seguir a este Apocalipsi particular i va cessar la immediatesa del cos a cos, quan realment vaig poder adquirir l’experiència i els coneixements que m’han portat fins a este precís instant, en este lloc concret a participar en este debat.

Durant eixos anys em vaig allunyar deliberadament de tot contacte ab l’ambient valencianista i vaig centrar tota la meua atenció en la gent “normal” la que no ha sigut afectada pel virus de voler alçar-se cada matí per a salvar la pàtria. Els vaig freqüentar, em vaig confondre ab el paisatge i vaig arribar a ser un d’ells. Vaig observar i vaig aprendre, per a finalment descobrir que la guerra que m’havia ocupat tant temps i que ara continuaven altres, no li importava a quasi ningú.

Deixí també de llegir els periòdics cada matí. Vaig canviar els meus hàbits de lectura i abandoní els llibres de temàtica valencianista, vaig trobar als clàssics del pensament i entre ells a Baltasar Gracián. Del seu llibre “L’art de la prudència” vaig extraure el següent pensament “ Eludix els defectes de la teua nació”

GUANYAR O PERDRE SENSE TERME MIG :

Este és el resultat de la meua reflexió sobre quin havia de ser el defecte de la meua nació que jo havia d’eludir. Llengua, cultura i futur es troben greument amenaçats per una espècie de “forma de vida valenciana predominant” que consistix a considerar-se cada un de nosaltres posseïdor absolut de la veritat i la raó, i per tant, qui no compartisca ab nosaltres totes i cada una de les nostres idees és, per definició un enemic a qui derrotar. Com la nostra veritat és absoluta, no cap la discussió, ni el consens, cap la victòria.

L’única manera de ser acceptat per l’altre és declarar-se convers de manera pública i notòria, consentint a més ser sotmés a periòdiques anàlisis de puresa. No som capaços d’ajuntar-nos ab aquells se’ns pareixen, ens ajuntem ab els que són idèntics a nosaltres i aixina ens va.

El projecte més important de la meua vida el vaig iniciar ab una persona que no pensa exactament com jo, que no reacciona de la mateixa manera que jo, que no sent lo mateix que jo, i aixina i tot funciona i funciona bé. Este projecte no és un altre que la família i la persona ab què el compartisc, és la meua dona.

Si una cosa tan decisiva en la nostra vida pot ser abordada ab un company de viatge tan diferent de nosaltres és únicament perquè es compartix un objectiu i açò és transportable als conceptes que ens ocupen hui.

Hi ha un objectiu comú que hauria de ser l’eix central en matèria lingüística, la voluntat de recuperar el valencià, de dignificar-lo i evitar la seua mort, no obstant això som incapaços de reunir tots els esforços en eixe sentit. Preferim perdre’ns en discussions sobre gramàtica, orígens i pertinences, conceptes estos sens dubte molt interessant per als paleo-lingüistes que en el futur estudien la nostra morta llengua.

Si, en este camp, es parla ab una certa freqüència de consens, però no deixa d’utilitzar-se la paraula consens com a sinònim de victòria. Podem admetre un consens basat en que els altres accepten les meues idees perquè estes estan revestides de “veracitat científica”, però no podem acceptar que eixe consens se sustente sobre la base que cada un mantinga les seues pròpies CREENCES i a pesar d’això puguen lluitar per l’objectiu comú. Eixe seria l’autentic gran consens.

La nostra llengua, la nostra cultura, estan greument amenaçades per factors que res tenen a vore ab nosaltres mateixos. La globalització i la immigració tenen un efecte destructiu que no abastem a valorar adequadament, per això és necessari que aparquem definitivament els xicotets conflictes i unim les nostres forces, perquè únicament des d’una posició política forta poden establir-se lleis que protegisquen el nostre patrimoni cultural i lingüístic.

El futur tal com jo el veig passa necessàriament per un canvi de paradigma i açò és possible, ho sé. He observat atentament i he vist a molts que de manera conscient o inconscient eludixen el defecte de la seua nació, els meus companys de taula són un exemple, però en som més, per això continue tenint fe.