L’article 22 dels estatuts de la Germandat del Santíssim Crist de la Piedad, entitat de quina junta de govern sóc secretari diu aixina:
1.- L’Administrador de l’associació està obligat a complir la seua funció ab la diligència d’un bon pare de família.
La primera volta que vaig llegir este paràgraf em va paréixer tret d’un còdex antic, una cosa antiquada i masclista, tan acostumats com estem a l’actual correcció política en les formes, però per algun motiu, fa uns dies vaig sentir la necessitat de rellegir este article en concret i al fer-ho desposseït de prejuís, he descobert quanta falta ens fa en estos temps recuperar i actualitzar alguns dels conceptes que tan passats de moda ens pareixen.
Entre els deures que se li assignen a l’Administrador de la Germandat, podem trobar coses com (1) vigilar per a que els béns encomanats a ell no perisquen de cap manera ni patisquen dany, (2) cuidar de que la propietat dels béns s’assegure pels modes civilment vàlids, (4) realitzar diligentment i oportunament els cobraments i els pagaments, o (5) portar ab orde els llibres d’entrades i eixides.
És una llàstima que l’Estatut Valencià no continga entre el seu articulat alguna cosa pareguda a açò, que donant-se possiblement per descomptat, ha quedat relegat a l’oblit. Tan ocupats estàvem a recuperar els nostres drets que vam passar per alt el dret fonamental dels ciutadans, el dret al bon govern.
Imaginem que la nostra llei marc començara més o menys aixina: Els / les membres del Govern estaran obligats a complir la seua funció ab la diligència d’un “bon” pare / una “bona” mare de família; i a continuació tota una sèrie de deures ineludibles. ¡Quantes baralles parlamentàries ens estalviaríem!
Un bon pare de família (o una bona mare) és més que un concepte poètic, una referència que amaga vells usos i formes. Un “bon pare de família” és substancialment diferent d’un simple “pare de família” per quant se li suposa una efectivitat en la seua funció.
Un bon pare de família, com a concepte, és algú que prioritza, establix i complix normes, aporta estabilitat i tranquil•litat als seus, complix. Algú que no compra un cotxe de luxe si ab això posa l’economia familiar en perill, que s’ocupa de que els seus fills reben una bona educació inclús a costa del seu propi sacrifici, al qui li preocupa el futur d’estos al punt de llevar-li la son si un d’ells no aconseguix treball, algú que procura incrementar el patrimoni en compte de dilapidar-lo.
Traduïm este mode de procedir al quefer dels nostres governants i ens adonarem de quanta falta ens fa de que estos es comporten com “bons pares de família”
A la lliure imaginació del lector deixe el trobar els innumerables exemples que avalen lo que acabe d’escriure.
1 comentari:
La frase està presa del Còdic Civil. Quan fiu el màster en prevenció de riscs laborals m'explicaren (sorprenentment per a mi) que la meua hipotètica responsabilitat civil durant l'eixecució d'una obra es valora i compara segons lo establit en l'artícul 1104 del Còdic Civil vigent:
La culpa o negligencia del deudor consiste en la omisión de aquella diligencia que exija la naturaleza de la obligación y corresponda a las circunstancias de las personas, del tiempo y del lugar.
Cuando la obligación no exprese la diligencia que ha de prestarse en su cumplimiento, se exigirá la que correspondería a un buen padre de familia.
Esta fòrmula ha de tindre més anys que la tos (segurament, de quan tots els tribunals eren com el Tribunal de les Aigües), pero resumix bona cosa de sabiduria popular...
M'ha agradat molt el post.
Publica un comentari a l'entrada