DUPLICITAT PROVINCIAL

A principis de la legislatura 95-99, Vicent González Lizondo, president de les Corts Valencianes va traure comptes i va arribar a la conclusió que era més rendible proporcionar un fax a cada diputat que continuar convocant-los per mitjà de telegrama, tal com es venia fent.

Hui, esta decisió pot paréixer un poc innocent, immersos com estem en plena era de les comunicacions en la que tots portem damunt un xicotet aparell que ens manté permanentment connectats ab el món i en el que els telegrames, el correu tradicional i inclús el fax han sigut ràpidament superats per internet i el correu electrònic, però més enllà de la mida en qüestió, lo que m’interessa ressaltar és el fet de que en un moment determinat, algú va decidir que quan les circumstàncies canvien, és necessari canviar també els mitjans, i açò no és precisament lo més habitual en l’administració.

Les Diputacions Provincials, que funcionen aproximadament des de 1836, són un clar exemple de la inamovilitat de l’administració publica, de com esta es resistix a evolucionar ab els temps i de com eixa resistència al canvi es traduïx en un major cost per als ciutadans.

En el segle XIX el sistema polític espanyol era completament diferent de l’actual i una de les principals diferències residix en les institucions d’autogovern, concretament en la seua carència. En aquell context, les Diputacions van complir ab el paper d’acostar l’administració als administrats en una espècie de substitutiu ligt d’eixa autonomia ni tan sols intuïda. A canvi van contribuir a consolidar divisions territorials despersonalitzadores que inclús hui llasten la nostra consciència com a poble.

Una volta assentada la democràcia després de la transició i establit el sistema de governs autonòmics, lo lògic haguera sigut que les Diputacions Provincials hagueren desaparegut, i aixina ha ocorregut en la Comunitat de Madrid, la Regió de Múrcia, Cantàbria, el Principat d’Astúries, Navarra o La Rioja, totes elles autonomies uniprovincials en les què la duplicitat es fa més evident. En canvi, els valencians continuem patint les conseqüències d’un costós anacronisme que continua llastant la nostra vertebració com a poble.

Adaptar-se als temps i a les circumstàncies es fa més necessari si és possible en moments de crisi com el que travessem ara, en els que les alegries pressupostàries dels moments de bonança es convertixen en seriosos inconvenients per a la recuperació.

Les Diputacions s’han convertit en regnes de taifes utilitzats per PP i PSOE per a la promoció de polítics i la col·locació d’afins, en les que proliferen empreses mixtes, projectes faraònics i repartiment de subvencions per criteris ideològics, en un entorn de duplicitat constant de funcions ab altres administracions i ab l’agreujant de que els diputats provincials no són triats directament pels votants, sinó pels propis partits, gràcies a un anormal i rocambolesc sistema.

Una simple ullada a l’organigrama de funcionament i les atribucions d’estes entitats és prou per a adonar-se de que fàcilment poden ser absorbides cap amunt (Generalitat) i cap avall (ajuntaments), sense que es produïsca cap catàstrofe o que el ciutadà de a peu note la seua absència i no obstant això ací continuen, impassibles, com si res haguera canviat en l’últim segle i mig.

És hora que comencem a qüestionar la continuïtat de certes institucions que no tenen més justificació que la simple inèrcia i que multipliquen el gasto públic sense més necessitat que els interessos partidistes. Replantegem la conveniència de mantindre Diputacions, Delegats del Govern i Ministeris les competències dels quals estiguen transferides com a primer pas per a racionalitzar l’administració i estarem complint (tal com vaig citar en el meu anterior article) ab la diligència d’un bon pare de família.