CATALUNYA ANY ZERO

Si Rajoy fóra polític en compte de registrador de la propietat, haguera cridat Artur Mas la nit del 9N per a començar a preparar el referèndum català. Però el president no és polític, és un simple registrador de fets que mai s'involucra en res fins que la força de la realitat li espenta, sempre tard, sempre malament.

Vista amb el desapassionament de qui no es juga res en l'envit (com és el meu cas), l'estratègia de Mas ha sigut brillant. Mas, que al contrari que Rajoy sí que és polític (al meu entendre en estos moments  el millor polític de la península ibèrica) ha sabut col·locar-se al capdavant del seu poble i donar eixida a les seues aspiracions d'una manera assossegada. 

Per més que se'ns intente vendre el procés d'una altra manera, el president català sempre ha buscat la manera d'evitar la confrontació directa amb l'Estat i quan parle de confrontació parle de tancs desfilant pels carrers de Barcelona, imatge que a més d'un dels líders d'ambdós bàndols els hi ha provocat no pocs somnis humits.

Mentres altres clamaven per solucions tan immediates com inútils, des de declaracions d'independència unilaterals que sense reconeixement internacional no són res, a la suspensió de l'autonomia que no haguera fet més que avivar el foc, el líder de Convergència Democràtica de Catalunya ha optat per cobrir etapes que vistes d'una en una no pareixen excessivament impressionants, però que prenent una certa distància i vistes en conjunt, configuren un camí recte a la consecució de l'objectiu. Alguns "listillos" li diuen a açò perdre dos anys, jo li dic avançar durant dos anys.

Enfront del “tenim pressa” que alguns feien servir com a mantra que per si sol aconseguiria la independència, Mas pareix estar més preocupat perquè el seu poble avance junt, sense deixar a ningú en el camí, conscient que no tots tenen pressa i que ni tan sols tots volen fer el camí.

Enfront del no pot ser, no hi hi ha encaix constitucional, no es pot anar contra la llei, Mas ha trobat solucions per a què els catalans puguen expressar-se amb una mínima normalitat. La seua insistència en què hi hauria col·legis oberts, urnes  i paperetes ha sigut la major demostració de democràcia real que podia oferir-se al món.

Artur Mas ha optat per una posició de centralitat fàcilment criticable pels que se situen als extrems, però eficaç com cap altra. Una posició tan procliu a l'èxit com susceptible de relegar-lo a l'oblit. Els pobles tendixen a erigir estàtues als guerrers i no als estadistes.

Però tornem al principi. Si Rajoy no dic jo que fóra polític, simplement que sabera sumar, hauria cridat ja al president de la Generalitat de Catalunya, perquè un ullada per damunt damunt als resultats de la consulta li hauria indicat que no ho tenen tot perdut (encara) a Catalunya i que esforçant-se un poc en comprendre per què els catalans (almenys una gran part d'ells) preferixen arriscar-se a eixir de la UE, a quedar-se sense moneda de referència, a que empreses importants abandonen el seu territori o a que el Barça deixe de jugar en la “millor lliga del món” a continuar formant part d'un estat en què se senten maltractats, amb un poc d'interés en millorar les condicions de convivència, podrien revertir la situació.

Escudar-se en la constitució ja no servix, ni servix l'apel·lació a la por. Ara és l'hora de la política i per desgràcia davant d'Artur Mas no hi ha ningú. Si l'haguera, hauria aprés de com s'ha resolt el tema en Gran Bretanya i sense haver d'inventar res de nou, simplement copiant, tindria el treball fet.

No passa res per fer un referèndum i al meu entendre, tampoc passaria res si el resultat del mateix fóra que Catalunya s'independitzara d'Espanya. L'Espanya que ara coneixem no és més que una circumstància temporal. Ni ha sigut aixina sempre ni serà sempre aixina, però si es pretén mantindre la seua actual configuració no estaria de més que es començara a pensar que tal qual estem no funciona i que els seus desequilibris estructurals tenen costures forçades que poden rebentar si seguix la pressió.

Si Rajoy fóra polític, estaria pactant ara mateix les condicions del referèndum, com i qui vota, la o les preguntes i sobretot el percentatge mínim per a donar per bo el sí i al mateix temps estaria dissenyant les modificacions necessàries en la constitució per a què tant els catalans com la resta de nacionalitats històriques que componem l'actual Espanya ens sentírem més còmodes, menys colònia.

Però Rajoy no és més que un registrador de la propietat que circumstancialment fa de polític i com a tal no farà una altra cosa que registrar el canvi de propietat de Catalunya quan la força dels fets l'obligue a això i ho farà com sap fer-ho, compareixent des d'un televisor pla, tan pla com ell mateix.