Potser
perquè no m'agraden les tertúlies polítiques a l'estil Salvame,
vaig evitar les emeses per la Sexta i Intereconomia cara i creu de la
mateixa moneda. Potser perquè vaig evitar els maniqueus discursos en
què el paper de bo i roín s'alternaven segons la cadena, em vaig
perdre la irrupció de la nova estrela mediàtica. Potser per
despiste, perquè l'última campanya electoral va ser anodina o
perquè les parides de Cañete ho invadien tot, em vaig assabentar de
l'existència de Podemos després del recompte de vots i no és que
siga jo un ermità que viu aïllat del món. Facebook és la meua
segona residència i els caps de setmana els passe en Twitter, però
ni tan sols en eixes modernes àgores la presència del nou guru de
l'esquerra va ser prou cridanera com per a què em fixara en ell.
La
cosa va canviar a partir d'aquella nit i els murs i timelines d'un
bon grapat d'amics virtuals es van omplir de vídeos rebotats,
enllaços a notícies i entrevistes i fervents adhesions al nou
fenomen (el triomf atrau amb la mateixa intensitat què un neó atrau
als mosquits), mentres es convertia en pràctica impossible escoltar
la ràdio o vore la televisió sense que Podemos apareguera pel mig i
amb això les primeres crítiques i l'apel·lació a la por.
Por
és la paraula clau, la que més apareix lligada a Podemos. Cada
volta que es parla malament del nou partit o del seu líder, algú
contesta que el sistema té por, que les anquilosades estructures del
poder tenen por, que la casta té por i es reivindica eixa por dels
poderosos com a prova de la necessitat Podemos com a revulsiu
regenerador de la democràcia.
L'observació
desapassionada de tot este procés m'ha portat a una conclusió. Els
que tenen por no són els que pareix que la tinguen i els que no
pareix que tinguen por, són els que realment en tenen.
Podria
pensar-se tenint en compte els encesos discursos antibolivarians
obsequiats diàriament pels primers espases del PP, que és este
partit qui més por li té a Podemos, però no és aixina. Als
populars els ve bé tindre un llop que poder mostrar al seu defraudat
electorat, un home del sac que va a llevar-lis tot quant posseïxen
si cometen el pecat d'abstindre's o canviar el seu vot en les
pròximes eleccions. No hi ha res com la por per a fer-se perdonar
pels excessos passats, i per al paper de Butoni ningú millor que
Pablo Iglesias convenientment mostrat diàriament amb les seues
millors banyes i cua.
També
el PSOE, podria pensar-se que és presa del pànic. Al cap i a la fi
són els seus votants en desbandada des de fa massa, els més
susceptibles de trobar nou acomodament. Però no són els socialistes
donats a analitzar l'entorn. Ells són més de mirar cap a dins i
immolar companys com a sacrifici als déus de les urnes (els del PSPV
porten fent-ho prop de 20 anys).
No,
la por la veig en aquells que lloen en públic la irrupció del seu
competidor més perillós, la veig en els qui, tenint un discurs
objectivament bessó al de Podemos, s'han vist sobrepassats pel seu
vertiginós ascens. La veig en els qui al ser preguntats pels
periodistes per este fenomen, es mosseguen la llengua i en compte de
contestar lo que estan pensant, que Iglesias és un experiment
mediàtic de determinades cadenes que han demostrat el seu poder
convertint a qui han volgut en referent polític (un Rodolfo
Chikilicuatre 2.0) contesten amb vaguetats inconsistents com que
“Podemos ha sabut dur millor el seu missatge al votant”.
Els
qui de veritat tenen por han corregut (de moment virtualment) i
comencen a arraconar als seus líders més anodins per a impulsar als
més capacitats per a torejar en el nou camp de batalla, als seus
millors i més mediàtics hòmens i dones. Els que no són capaços
d'este moviment (inclús algun dels què sí) es conformen amb
desitjar en veu alta que Podemos els oferisca un pacte amb què poder
sobreviure a la riuada.
Raons
no lis falten per a tindre por, perquè observant als que reboten ara
els vídeos de Pablo m'he adonat que la majoria, abans rebotaven per
ixemple, els de Mónica.
2 comentaris:
Al que li han fet mal és a Esquera Unida i a Compromís, que són el que han perdut el mós de Pablemos
Pablemos és una operació a l´estil Syriza, NPA o Bloco a Portugal per canviar algo per que res canvie.
A Pablemos l´ha posat l´Imperi i el seu aparell de propaganda per enmarranar. Ja m´explicaràs com unes persones suposadament esquerranes poden fer campanya activa per la intervenció de l´OTAN per derrocar governs nacionalistes laïcs a Libia i Siria.
Publica un comentari a l'entrada