Si haguera ocorregut tan sols un any abans,
haguera passat quasi inadvertit, tapat per l’estrèpit de milers d'automòvils i
la escama de la ciutat, pero ara, el sec esclafit rebotava en les parets dels
edificis buits multiplicant-se pels carrers encatifats de cadàvers en estat de
putrefacció. Si haguera hagut algú viu a molts quilómetrets a la redona, segur
que hauria pogut escoltar aquell tir, pero no era el cas i només els pardals
estaven ací per a escarotar-se.
Vicent mirava alternativament el canó de la
seua pistola i la cada volta més gran taca que havia aparegut en el pit de Pau,
com intentant comprendre quina relació hi havia entre el filet de fum que eixia
d’aquell objecte i els espasmes del seu amic i a mida que anava prenent
consciència de que quan Pau deixara de respirar ell es convertiria en l’únic
home viu sobre la terra, una sensació d’agra satisfacció va invadir a Vicent
que, concentrant-se en cada múscul de la seua cara va aconseguir reflectir tot
el menyspreu que sentia per aquell home moribund, com si intentara rematar la
faena disparant rajos pels ulls.
Un instant abans de l’últim sospir, Pau va
dir “no porta accent” i Vicent es va quedar sense poder llevar-li la raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada