I PEPE SE’N ANÀ A ALEMANYA

Acabava el mes de gener de 2009 quan el hui difunt Arturo Virosque va decidir fer-nos baixar de colp l’eufòria nadalenca amb unes apocalíptiques declaracions que van ser durament criticades durant les següents setmanes. Jo em trobava entre la multitud que va protagonitzar la lapidació pública del en aquells moments, president de la Cambra de Comerç de Valéncia.

Les paraules exactes pronunciades pel senyor Virosque van ser “Dins de poc eixirem amb pasteres des d’Espanya a buscar treball” i en aquell mes de gener de l’any nou, quan la crisi encara no havia mostrat la seua cara més amarga i es discutia si la recuperació es produiria al març o a l’abril, es van qualificar d’intolerables, alarmistes i irresponsables. La coordinadora general d’Esquerra Unida, Gloria Marcos, va demanar la seua dimissió i els sindicats el van acusar de no ficar el muscle. Observat des de la distància produïx una certa vergonya.

Arturo Virosque es va convertir en profeta, apocalíptic sí, però profeta i a pesar de les protestes, hui Alfredo Landa ha recuperat el paper d’aquell Pepe que emigrava a Alemanya amb la seua boina i maleta de cartó, encara que ara vaja vestit de modern i la maleta porte rodetes. “Això s’anomena mobilitat exterior” va dir la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, el passat mes d’abril en un ridícul intent de minimitzar el drama a què ens enfrontem.

I Pepe se'n anà a Alemanya o qualsevol altre país de la UE, eixe club al què pertanyem però que ens observa amb recel, com es mira el veí que ahir presumia de BMW i hui rebusca el desdejuni entre el fem o més aïna com un lleó aguaita atxocat a una gasela ferida, però ara Pepe ja no és simplement mà d’obra barata fruit del subdesenrotllament, ara els i les Pepes són obrers qualificats, tècnics, enginyers o metges, el fruit de milers d’euros ficats en formació, la inversió en futur de tota una societat que ara és incapaç d’aprofitar tot eixe potencial, són el símbol d’un fracàs col·lectiu que va de la cultura del “pelotazo” a la festa que mai s’acaba segons proclamava l’oblidat Ricardo Costa.

Enviem les nostres pasteres repletes de jóvens sense oportunitats i al mateix temps acabem amb les possibilitats de la següent generació.

Des que Arturo Virosque fera de Nostradamus en 2009 res han fet els distints governs per a prevore i previndre lo que se’ns venia damunt. De la negació vam passar a la dissimulació i de la dissimulació a l’austeritat, sense que Generalitat ni Govern Central posaren sobre la taula alguna cosa pareguda a un pla de creació d’ocupació, com si la propaganda i l’excusa pogueren solucionar un problema d’esta envergadura, mentres amb l’austeritat es perpetra l’assassinat del nostre futur.

Estalviem en educació, renunciem a formar a la següent generació, aspirem a ser els cambrers d’Europa ¿Pot haver-hi alguna cosa més estúpida?

Publicat per Levante-emv el 16/05/13