La qüestió que vos plantegem hui és si fa falta una
nova opció, si cal un altre element més en el tauler de la política valenciana,
i si seria de profit a esta societat
Evidentment, alguns de nosaltres ja ens hem fet esta
pregunta i ens hem respost afirmativament, perquè a pesar que ja comptem amb un
instrument que canalitza les nostres inquietuds polítiques, el moment crucial
en què vivim i els perills d’involució i populisme que la desafecció cap als
polítics pot portar-nos, ens ha fet replantejar quin hauria de ser el nostre
paper i ens ha dut a valorar la importància que podria tindre l’impuls d’una
autèntica alternativa amb vocació de govern.
No estem ja en l’època de la Transició. Els problemes
dels valencians ja no giren entorn de qüestions identitàries, i encara que el
nostre model d’autogovern és manifestament millorable, el valencianisme
necessita evolucionar i adaptar-se per a convertir-se en un instrument útil per
al poble.
Tal com jo ho veig, podem passar-nos dècades
discutint sobre símbols, noms, colors i accents mentres patim la pitjor crisi
que es recorda, o liderar un espai de transformació social que afronte la tasca
de recuperar la nostra economia, el
nostre prestigi com a poble i la dignitat de les nostres institucions i
fer-ho d’una manera responsable i transparent.
Reflexionem sobre la nostra situació econòmica. ¿Què
ens ha passat? ¿Com hem arribat a este punt?
Els valencians xafàvem els camins d’Europa molt de
temps abans de que es parlara d’unitat econòmica, monetària i política i ho
féiem obrint mercats sense ajuda institucional, ni grans infraestructures que
ho facilitaren. Ho féiem perquè eixa és la nostra forma de ser, un fet
diferencial ben característic.
Hem sigut capaços de construir una economia florent
basada en l’agricultura i projectar esta cultura de l’esforç i el sacrifici cap
a la indústria.
De l’esperit emprenedor dels valencians van sorgir
grans nuclis industrials repartits per tota la nostra geografia conformant clusters
com el del taulellet, el moble, el joguet, el tèxtil o el calcer, i una potent
indústria agroalimentària liderada per una multitud de cooperatives que amb el
complement del turisme ens van convertir en una de les regions europees amb
major potencial.
Continuem sent els mateixos, tenim les mateixes
capacitats, el mateix esperit, però l’efecte que ha causat la ineptitud dels
nostres governants prolongada en el temps, ens ha deixat en una situació
d’extrema gravetat.
El nostre ecosistema econòmic no s’ha afonat per
casualitat, sinó per la falta de visió a llarg termini, el populisme electoral
i la falta de pes polític dels que han presidit les nostres institucions.
L’agricultura i la indústria han quedat òrfenes de
suport institucional, mentres es munyia el nostre sistema financer fins a
l’extermini per a satisfer els deliris de grandesa del president de torn.
La falta d’un model de desenrotllament equilibrat ha
provocat el foment desmesurat de la construcción, no pel seu efecte
dinamitzador de l’economia, sinó per la seua capacitat per a absorbir
ràpidament mà d’obra que permetera oferir xifres de desocupació convenients a
efectes electorals.
No fa massa que es parlava de la plena ocupació com a
èxit de les polítiques del govern valencià, i no obstant això, al confiar tot
el desenrotllament a la marxa d’un únic sector, un sector que a més va originar
una tremenda bambolla especulativa, sense tindre en compte els efectes que a
mitjà i llarg termini pogueren tindre, ens ha portat al desastre.
La rapidesa amb què s’absorbia mà d’obra, ha quedat
eclipsada per la velocitat de vertigen amb què s’ha destruït al menor símptoma
de crisi. Hem passat de xifres de desocupació residuals, a tindre més d’un 28%
de valencianes i valencians sense possibilitat de trobar treball, un drama a
què cal sumar el risc d’exclusió social provocat pels desnonaments i per la
pèrdua de gran part d’una generació que va abandonar el sistema educatiu atreta
pels alts jornals de la construcció.
Este fenomen, que no és exclusivament valencià, ha
tingut en el nostre territori un efecte devastador al no comptar amb sectors
emergents que pogueren amortir la caiguda, d’ací que el nostre percentatge
supere la mitjana espanyola.
D’altra banda, s’ha sobredimensionat el pes del
turisme en la nostra economia com si no existiren més possibilitats per al
desenrotllament que els derivats del sector terciari, arribant a límits
absurds.
En el transfons d’esta estratègia, s’amaga l’excusa
perfecta per a tots els excessos comesos durant les últimes legislatures. Tot
es feia per a situar València en els mapes i per això s’invertien quantitats
indecents de diners en aventures, com a poc qüestionables, que finalment han
resultat majoritàriament ruïnoses per a les nostres butxaques.
Mai hi ha hagut planificació ni projecte, només
l’administració del curt termini en funció d’interessos de partit i no de
l’interés general.
El resultat: un teixit empresarial debilitat, una
agricultura agonitzant i un sistema financer en mans d’interessos forans. Tot
això, unit als innumerables forats negres de l’administració, dibuixen un
panorama de difícil recuperació econòmica.
Tenim per tant d’escometre la tasca de decidir quin
és el futur que volem per als nostres fills. La trajectòria que hem descrit ens
porta a un destí de mà d’obra barata i poc qualificada. Si és això lo que
volem, estem bé com estem, però si pel contrari, desitgem oferir a les
generacions futures l’oportunitat de desenrotllar una vida plena i de qualitat
en una societat florent, hem d’establir els mecanismes per a què siga possible,
començant per l’educació com a element fonamental que permeta desenrotllar les
capacitats que el nostre poble ha demostrat al llarg de la seua història.
Hem d’apostar per la innovació, la investigació i
l’aportació del valor afegit. Tenim que crear un mitjà idoni per al creixement i
l’expansió dels distints sectors econòmics.
Parlem per tant de fomentar l’educació i la
investigació i de fer-la convergir amb la indústria. Parlem de crear
infraestructures que fomenten l’intercanvi de coneiximent, persones i productes
i que ens connecte amb Europa, el nostre mercat natural. Parlem d’ajudar a
l’exportació i d’afavorir la transformació de les PIMES per a fer-les
competitives.
Però hem de tindre en compte que tots els esforços
que fem en este sentit topetarien ara amb un problema de prestigi derivat de la
conducta dels nostres dirigents. La seua manera d’exercir la política ha creat
el caldo de cultiu per al major perill de la democràcia: la corrupció i el
balafiament.
Corruptes i malgastadors, aixina ens veuen des de
fora, aixina han fet que se’ns veja, perquè al marge de les trames que ens són
pròpies en exclusivitat, no hi ha cas de corrupció que no tinga el seu vessant
valencià.
Presumptament, a les nostres terres ha arribat tota
classe de vividors per a traure la seua part del botí i s’han trobat una
administració permissiva, inepta o còmplice (no sé quin dels tres adjectius em
produïx més por), i presumptament tots han ficat la mà en les nostres carteres
d’una manera més o menys qüestionable. Des de magnats de la F1, a arquitectes
estrela, passant per mafiosets…ningú ha mirat pèl a l’hora d’arramblar. Cada
euro que ha acabat en les seues butxaques amb l’excusa de “posar a València en
el mapa” ha eixit dels nostres impostos.
No, no som un poble corrupte i els primers que hem de
deixar de creure-ho som nosaltres mateixos, perquè entre els que han permés els
excessos i els que es recreen en la seua exhibició, acabarem per assumir com a
certa la nostra pròpia llegenda negra.
No s’ha basat la nostra història en l’engany i la mentira.
Els nostres pares ens van ensenyar que donant-se la mà es podia tancar un
tracte amb la mateixa confiança en la paraula donada que si es tractara d’un
contracte firmat davant de notari i els nostres avantpassats ens van deixar el
llegat d’un tribunal, el de les aigües, les sentències del qual són acatades
sense necessitat de ser escrites.
Mai podrem recuperar el nostre pols econòmic mentres
existisca esta llosa sobre nosaltres i mai podrem desfer-nos d’ella si no li
fem front.
No som un poble corrupte, som un poble governat per
persones sobre les quals pesen massa dubtes, que no ha sabut desfer-se d’elles
a temps. Som un poble a qui no se li han oferit alternatives que no foren la
malaltissa insistència en la culpabilització i l’exhibició pública de les
vergonyes que tan alegrement ha practicat una part de l’oposició, confonent la
part amb el tot.
Hem de recuperar la nostra autoestima, recuperar
l’orgull de ser i sentir-se valencians i per a fer-ho, és necessari oferir una
alternativa clara als qui amb la seua actitud han permés, fomentat o participat
en esta escalada de corrupció, una alternativa de mans netes i butxaques buides
disposada a ser intransigent amb els propis en la mateixa mida que ho és amb
els que ara ens governen.
Hem d’aprendre dels errors sí, però sense caure en
l’autoflagel·lació permanent. S’han fet moltes coses mal, s’han malgastat els
escassos recursos disponibles en projectes inútils mentres es desatenien
necessitats bàsiques, però no hem sigut els únics. L’aeroport de Castelló no és
l’única infraestructura fallida que s’ha construït a Espanya, ni el Palau de l’Òpera
l’única obra que Calatrava ha construït amb defectes en el món. Ja hi ha prou
d’aplaudir cada volta que un programa de televisió es dedica a exhibir les
nostres vergonyes com si fórem un cas a banda, una illa de despropòsits enmig
d’una mar en calma.
Aprendre dels errors és, ha de ser, no consentir que
es repetisquen i castigar als que els han comés, començant per la condemna de
l’ostracisme.
Ni som el melic del món, com s’encabotava a fer-nos
creure El Govern Valencià fins fa ben poc, ni som l’albelló en què ens volen
convertir ara.
El primer pas cap a esta necessaria recuperació de la
percepció que sobre els valencians es té fora de les nostres fronteres ha de
donar-se necessàriament des de les institucions d’autogovern i açò no serà
possible si els que les ocupen no se les creuen, les dignifiquen i les posen en
valor.
Les Corts Valencianes, el lloc on residix la
sobirania del poble valencià, ha sigut testimoni en massa ocasions de debats
estèrils que tenien com a objectiu el lluïment personal i la busca del vot,
mentres la política amb majúscules quedava desterrada d’un parlament convertit
en una espècie de "Salvame de Luxe" esclafat pel pes de la majoria
absoluta i animat per la busca de protagonisme a qualsevol preu.
El menyspreu a la institució ha arribat al punt que
les Corts han quedat inactives des del dia 20 de desembre de l’any passat fins
a este dimecres. ¿Quin govern seriós pot permetre’s el luxe d’estar 53 dies
sense retre comptes davant del poder legislatiu? Durant estes llargues
vacacions la crisi s’ha fet més profunda, la desocupació ha continuat
augmentant i el nostre dèficit creix sense que parega importar-li a ningú.
Necessitem unes institucions fortes, serioses i
centrades en l’única funció que els ha de ser pròpia: millorar les condicions
de vida de les valencianes i els valencians, garantir el seu dret a l’educació,
a la sanitat, a la vivenda i a un treball digne, i necessitem tindre la
seguretat que en qui depositem eixa responsabilitat va a exercir-la i no va a
subcontractar-la.
Presentar-se a les eleccions exigix un compromís amb
el votant, el compromís de complir amb el treball per al que s’ha sigut triat i
no hauríem d’admetre que cap president, que cap conseller es declare incapaç de
gestionar eficientment, la sanitat, l’educació, la seguretat, ni cap àrea
susceptible de ser privatitzada, perquè si no és capaç de fer-ho, no hauria de
pretendre ser triat.
Necessitem força i unió per a exigir un finançament
just que assegure eixos drets i exigir-lo independentment de qui governe a
Madrid. No és admissible que la nostra capacitat d’autogestió estiga atrapada
en un joc pervers d’equilibris de poder entre partits. No som moneda de canvi
de ningú.
De res servixen els focs d’artifici amb què ens han
entretingut fins ara, ni les paraules buides a les què no seguix l’acció. Cap
dels presidents de la Generalitat, cap, ha fet ni el més mínim esforç per a
aconseguir que els valencians deixàrem de ser discriminats fiscalment.
Preguntava a l’inici de la meua intervenció si feia
falta una nova opció política i la resposta no pot ser una altra que sí, fa
falta que algú assumisca el repte de canviar el rumb de mediocritat a què ens
han volgut acostumar, fan falta hòmens i dones capaces d’acceptar la
responsabilitat que suposa recuperar la nostra economia, el nostre orgull i les
nostres institucions.
Ningú dels qui esteu hui ací està per casualitat. Tots
i cadascun de vosaltres posseïx una qualitat important i necessària per a la
construcció d’un nou projecte sociològicament centrat, transversal, que
recupere els valors de la democràcia i la política des de l’estricta obediència
valenciana, autèntic motor d’este projecte, allò que ens atorga cor i esperit.
Hui vos demane que assumiu amb mi esta
responsabilitat, perquè és el moment i perquè és necessari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada