ABRIL

Abril ve enguany gris, deslluït, light. Plou intermitentment, amb la suficient intermitència per a deixar en els seus altars els passos de Setmana Santa. Sempre plou quan no hi ha escola.

Plou aigua des del cel i este abril plou a més desmemoria i oblit. 750 anys van complir les nostres Corts el 7 d’abril. Aniversari sense tortada, ni festa; sense que els seus hereus ho mencionen tan sols, que una cosa és haver posat en l’Estatut que som una nacionalitat històrica i una altra bé distinta celebrar que ho som precisament perquè fa més de set segles ja es reunien les nostres Corts.

Vergonya d’un passat a penes reivindicat, abril ve discret per la carretera d’Albacete, ix d’Almansa cada 25 per a arribar al Cap i Casal on a penes uns pocs valencians s’esforcen per mantindre viu el record de que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, mentres les Corts, les nostres Corts les de 750 anys d’història, disfressen el dia a base d’esborrar el seu record i implantar un nou en el subconscient col·lectiu.

Abril ve gris. Eliseu Climent ja celebra el 25 qualsevol altre dia, la festa puja i baixa en el calendari com la Setmana Santa. Un observa les fotos de la manifestació d’enguany i acaba per concloure que podria haver-se fet al gener o al novembre sense alterar per a res l’escenografia. Abril ja no té sentit per al gran aconseguidor de subvencions, els seus seguidors entregats al frenesí simbòlic reivindiquen els negocis particulars disfressats de bé comú i s’oferixen a pagar els gastos a escot, a pesar de no haver participat mai en el repartiment de dividends.

En l’altra vora del riu, els antiZParo, anticatalanistes, antiloquesiga, es pugen al carro de la baralla contramanifestant-se, utilitzant l’odi. No importa el dia ni el mes, no hi ha record, simplement reacció. També ells podrien haver-se manifestat al gener o al novembre. El 25 no existix en el seu calendari.

Eleccions autonòmiques al maig i com en la cançó de Sabina, ens han robat el mes d’abril. Sense precampanya per prescripció facultativa, abril ha quedat en un mes de burocràcia, de paperam per a les juntes electorals, amb l’única excepció de les presentacions de candidatures per a matar el cuquet. Els anys electorals tampoc són bons per al record. La intensa activitat dels partits tendix a deixar de costat els xicotets detalls, sobretot perquè la memòria de la desfeta seguix viva en els partits més xicotets i no resulta fàcil repicar i dir missa, gens fàcil.

Este abril passarà sense pena ni glòria, a pesar que en hi ha tanta pena com els 304 anys de la derrota d’Almansa i tanta glòria com els 750 anys que complixen les nostres Corts. Maig ens portarà el desconcert dels resultats electorals i la certesa que moltes coses han de canviar si no volem acabar com la Itàlia de Berlusconi.

Hui només podem recordar als que van caure un dia 25 d’un mes d’abril d’un any gris, molt més gris, que el nostre gris abril.