COM DOS GOTES D’AIGUA

A primera vista no pareixen precisament bessons. Físicament són dos pols oposats. U, “ample d’os”, cap cobert per espessa mata negra, eterna camisa roja, l’altre eixut com una moixama, pèl batent-se en retirada, pulcre trage Forever Young.

No compartixen orígens, ideologia ni país. L’excolpista veneçolà, militar i profeta de la Revolució Bolivariana, encarna lo que ell anomena socialisme del segle XXI que s’expandix pel sud del continent america, mentres que l’altre, el nostre, ab una trajectòria pràcticament grisa que li va portar a ser el quart president de la Generalitat, més per demèrits aliens que per la seua pròpia vàlua, representa els “valors” de la nova dreta espanyola, exemple en què es mirarà el pròxim govern de Rajoy si Déu no li posa remei.

Són distints, diferents de més no poder, però iguals com dos gotes d’aigua si comparem la forma en què exercixen el govern. Abdós tenen una especial volença al control informatiu i manegen ab soltesa les més refinades tècniques de deformació de la realitat, cada un ab el seu estil això sí, però ab idèntics resultats. Abdós utilitzen la televisió per a erigir-se com a únics posseïdors de la veritat, ocultar els seus propis escàndols i construir un món a la seua mida en què no hi ha alternativa a la seua visió i l’oposició es veu reduïda a una espècie d’anticrist de fosques intencions, capaç de portar al desastre al poble que ha d’agrair als sants de la pedra Hugo i Paco la seua immensa dedicació i amor.

Compartixen també la forma en què són capaços d’utilitzar els símbols patris, confonent-se a si mateixos ab la Nació i les institucions que han convertit en el seu corralet. Chávez ha substituït la Bíblia per un exemplar de la Constitució de 1999, transmutant-se en telepredicador de l’Amèrica profunda els gestos del qual paròdia a l’extrem de mostrar permanentment el seu dit índex entre els fulls com si estiguera a punt de recitar un salm, mentres Camps s’embolica ab els plecs de la Senyera a la menor oportunitat, es transforma en Palleter reencarnat o Guerrer de Moixent segons convinga. Abdós han arribat a la mateixa conclusió, ells són Venezuala, són Valéncia, en ells el nom s’ha fet carn i la seua voluntat és La Voluntat, la seua veu és La Veu.

Liders naturals del seu poble, déus referendats pels vots que el deliri convertix en pregàries d’unes ànimes que clamen per ser guiades, magnífics nerons capaços de cremar Roma per amor a Roma, troben la millor manera de ser exalçats en la demostració de l’existència del pervers enemic en què bolcar odi. On hi ha un déu, fa falta un diable, on un Gran Germà un Emmanuel Goldstein, si el bé només pot fer el bé, ha d’existir el mal per a justificar lo que de roín passe.

Els Estats Units faran olor a sofre si Chávez és qui els descriu i Obama serà culpable dels mals dels veneçolans que mostraran el seu odi ferventment, com el mostraran cap a Aznar o cap a Espanya al complet o cap a qui assenyale el dit acusador. Es dedicaran amenaces, manifestacions i els reglamentaris 2 minuts d’odi, mentres la fam física i moral es fa suportable per la simple raó de tindre a algú a qui tirar la culpa i estar este fora de les fronteres.

Els catalans ens voldran furtar la paella cada volta que Camps tinga algun drap brut que amagar i ZP ens tindrà mania, que dic, ens odiarà constantment, perquè constantment el govern valencià es veu en la necessitat de tapar les seues vergonyes recorrent a la vella pràctica d’atribuir a altres la pròpia incompetència.

A pesar de les diferències, abdós, compartixen una mateixa ideologia més enllà de dretes i esquerres, una mateixa nació per damunt de tota nació, compartixen una mateixa forma de vore la política basada en el populisme, i el populisme no ha creat més que monstres en lo que portem d’història.