JO VULL ELS DOS

Els valencians experimentem una certa tendència als extrems. Ens entreguem ab vehemència a una causa determinada i rebutgem ab abrupta brusquedat tot allò que no encaixe ab esta. La mateixa tendència la manifestem a l’hora de barrejar la ideologia ab les coses de menjar.

Des de 1992 estem reclamant ab insistència el tren d’alta velocitat Madrid-Valéncia. Arribar l’AVE a Sevilla i entrar-nos les picoretes va ser tot un, i durant els últims díhuit anys, mentres véiem com una volta i una altra el Govern d’Espanya ens deixava fora dels plans de modernització ferroviària, la reclamació es va convertir en afront històric, arenga electoral i trasto que tirar-se al cap.

El tren d’alta velocitat arriba per fi enguany a Valéncia. Incomplet, ab una estació provisional (com diria mon pare provisional per a sempre) i ab més parades que un tren de rodalia, però arriba. Després d’haver-nos ficat més pesats que el que va matar un porc a besos, arriba i ho fa ab la mala sort d’aparéixer quan ja s’ha instal·lat un nou paradigma reivindicatiu en les ments dels valencians, el Corredor Mediterrani i immediatament s’han posat en marxa els mecanismes de confusió que es troben emmagatzemats en el nostre ADN.

Mentres els uns s’han afanyat a cantar les bondats del nou eix de prosperitat que ens va a unir indissolublement a la Villa i Corte, els altres han posat un i mils entrebancs a l’assumpte, recelosos del paper de platja de Madrid que s’albira entre les lluentes vies. Per als primers ja és prou, per als segons és innecessari i ambdós s’equivoquen.

Una volta més la barreja de conceptes dóna com resultat la polarització de les postures. Ja ho he dit al principi, som massa proclius als extrems i ab els temes relacionats ab Madrid i Barcelona ho som inclús més.

Confondre el Madrid institucional (centre de poder per a uns, símbol del centralisme per a altres), ab el Madrid mercat potencial, és la principal causa d’adhesions i desprecis, de la mateixa manera que el Corredor Mediterrani obté major o menor acceptació en funció de l’amor o odi que ideològicament es professe cap a Catalunya. Res a vore ab l’autentic fons de la qüestió.

M’importa més be poc que alguns només vegen en l’AVE Madrid-Valéncia els efectes perniciosos del sistema de comunicacions radial que fa que tot passe per Madrid, accentuant la seua posició de poder sobre la perifèria, a mi lo que m’interessa és l’oportunitat de creixement per a la nostra indústria (també la turística) o de consolidació de la posició dels nostres ports. M’interessa un mercat potencial de més de sis milions de consumidors, m’interessa el progrés econòmic del nostre poble.

Tampoc m’importa en absolut que altres no vegen en el Corredor Mediterrani més que l’amenaça dels Països Catalans ab una nova forma, o que consideren este projecte una amenaça per al seu concepte d’Espanya. Dissenyar les nostres infraestructures en funció de les manies que la ideologia ens imposa no deixa de ser un suïcidi col·lectiu. Connectar-nos ab Europa no és cap capritx, és una necessitat si no volem quedar a la cua del progrés.

Mentres uns desdenyen l’AVE i altres li donen l’esquena al Corredor, jo vull els dos; els vull perquè són compatibles i perquè són necessaris, els vull perquè ab les coses de menjar no es juga i fa temps em vaig desposseir dels perjuís que ens condemnen a l’aïllament o a la dependència, els vull perquè si nosaltres no ens pugem al carro, altres trauràn profit de la nostra indolència. És l’economia lo que està en joc.