DE LA MEL A LA FEL

 No m’abellix gens ni miqueta parlar enguany, de l'ocorregut durant la processó cívica del 9 d’octubre. Ha contribuït a esta apatia lo que he pogut llegir durant estos últims dies sobre este tema. Articles, comentaris i anàlisi que, de la mel a la fel, em fan pensar que aprenem poca cosa de les nostres experiències. A açò cal afegir com resulta de difícil resumir en un només article tot lo que ve al meu cap en estos moments.

La mel l’aporten els que, des d’una escassa perspectiva, qualifiquen d’èxit històric que un grup de persones aconseguírem arribar al parterre escortats per la policia. Perspectiva escassa perquè es pren com a referència lo que va passar l’any anterior i se li dóna dimensió històrica reduint la història a la seua mínima expressió. Mel perquè l’anàlisi es fa des de la voluntarietat de trobar l’element positiu entre tanta anomalia.

La fel l’exhibixen ab obscé oportunisme els qui viuen ancorats en la seua pròpia visió de la batalla de Valéncia, una batalla de què se senten guanyadors sense percebre que no són més que supervivents circumstancials, que tots la vam perdre, que la van guanyar els que dissabte passat cridaven, amenaçaven i desfilaven acompanyats de tambors i cornetes. Fel perquè han abusat tant de la combinació “blaver fatxa” que li han fet perdre el sentit al segon adjectiu confonent el primer de tal manera que tota persona que considere com pròpia la senyera ab franja blava, és qualificada immediatament com d’extrema dreta.

La meua experiència personal és distinta, potser perquè procedint d’una altra tradició he transitat els camins de l’enteniment sense que mediara ofensa en el procés. La meua perspectiva no prové del despit ni del rancor, la qual cosa no assegura que siga correcta, ni millor que la dels altres. És simplement la meua.

La bandera que il·lustra este article és la del meu fill Carles. La va portar quan tenia un any i un mes justets, la primera volta que em va acompanyar assentat en el seu carret, a la processó cívica en 1995. En aquells anys un podia plantejar-se portar als seus fills tranquil·lament al trasllat de la Senyera sense por de que es veren envoltats en cap situació perillosa a pesar que son pare ja era prou conegut en el “ambient” com per a què algun descrismat traguera el fetge a passejar.

Durant molt de temps vam poder disfrutar del nostre dia nacional sense altercats, més enllà d’algun insult aïllat. Esta tranquil·litat no es derivava precisament d’un posicionament moderat, ni de l’exhibició d’un regionalisme ben entés, ni d'adoptar una “pose” espanyolista, que poguera confondre’s en el paisatge suposadament fatxa. Portàvem camisetes ab l’eslògan “Els valencians som nació” i no faltaven els crits de “En Espanya anem de cul”, “Que vullguen, que no, Valéncia una nació” o “Fora les forces d’ocupació”, sense que haguérem de córrer a amagar-nos davant del temor de ser agredits. Cap ens superior ens havia concedit l’ISO 9000 del nacionalisme, però ho érem.

El trajecte que va des de l’Ajuntament a la Catedral, d’esta al Parterre i conclou novament en l’Ajuntament va ser transitat no sols pels considerats “de la corda”. Ab els meus propis ulls vaig vore la gent de Joventut Valencianista, a la del Partit Valencià Nacionalista i a més d’un membre del Bloc, sense protecció policial ni abandonant l’acte a la mitat.

No fa massa que la situació va començar a canviar. Just quan els autèntics feixistes de “blaverisme” oportunista es van apoderar de l’acte per a convertir-lo en una desfilada paramilitar de la que intenten expulsar a tots.

Primer es van conformar ab els insults i els crits dirigits als membres de la Plataforma Juvenil Valencianista, als d’Opció Nacionalista Valenciana (el germen d’Units x Valéncia) i als del Bloc Jove, perquè sí, el Bloc Jove ha participat ininterrompudament durant els últims anys i a excepció del passat, han suportat la mateixa pressió que nosaltres i han completat el circuit com nosaltres.

Ara la cosa és distinta i si fa dos anys era prou en mostrar una certa decisió per a eixir sense problemes del tràngol, ara els violents d’extrema dreta que res tenen a vore ab el valencianisme en cap de les seues variants, fan necessària la presència d’eixes mateixes forces d’ocupació a què cridàvem “fora” i nosaltres ens donem per satisfets si arribem a la mitat del recorregut sense cap baixa, mentres alguns s’alegren de que tastem els seus records de guerra oberta pensant que aixina comprovarem en les nostres carns que res ha canviat des de la transició.

No, dissabte passat no vam posar una pica a Flandes, ni s’ha parat el temps en el 77. Dissabte passat vam comprovar com la involució s’ha apoderat d’un espai que és de tots els valencians i com serà de difícil recuperar-lo si en compte de posar el nostre interés en això, ens dediquem a discriminar-nos entre nosaltres mateixos.

En 1995 quan vaig portar per primera volta al meu fill a la processó cívica, jo no era un “blaver fatxa” encara que alguns m'ho digueren, ni ara sóc un “renegat fill de puta” per molt que ho bramara un grup d’exaltats l’altre dia.