INTEGRACIÓ

Fins on arriba la meua memòria, el recorde treballant en la nostra fàbrica. Pell morena, cabell fosc i espés bigot.

Antonio va emigrar ab la seua família des d’un poblet d’Andalusia quan encara era un xiquet. A penes va poder anar a escola (fet que justifica la seua peculiar ortografia) i a pesar que pràcticament es va criar a Benifaió, del seu coll sempre ha penjat un cadena ab l’escut del Betis i del retrovisor del seu cotxe una medalla de la Macarena, senyals inequívocs de compromís ab les seues pròpies arrels.

Que jo sàpia mai s’ha vestit de faller, no plora davant de la Geperudeta, ni vibra d’emoció ab el Valéncia CF i a pesar d’açò em consta que va fer l’esforç més gran de que va ser capaç per a integrar-se en la societat que li va acollir a ell i a la seua família. Podria haver triat, com ho van fer molts altres, relacionar-se només ab els del seu mateix origen (a Benifaió hi ha andalusos per a parar un tren) i desenrotllar una vida exclusivament en castellà, però no ho va fer aixina, va aprendre valencià i en valencià s’ha expressat sempre, un exemple que han seguit els seus fills.

El cas d’Antonio no és una excepció, conec a molts altres que van vindre a Valéncia a la cerca d’un millor futur i van saber donar les gràcies a la seua terra d’acollida en la seua pròpia llengua, sense que ningú els obligara ni subvencionara i sense conselleries ni regiduríes que s’ocuparen d’això.

Cada volta que escolte parlar d’integració i dels esforços que hem de fer nosaltres per a què es senten acollits els “nous valencians” (la paraula immigrant és, segons pareix, políticament incorrecta encara que definisca clarament el concepte) em recorde d’Antonio perquè observant-lo vaig aprendre que la integració no depén més que de la recíproca voluntat.

Ciutadans del món hi haurà que, negant la pàtria pròpia, sense himnes ni banderes i sense reconéixer més cultura que la universal; defenguen que la integració consistix a protegir les pàtries, els himnes, les banderes, les cultures i inclús les religions dels arribats. Este és el corrent dominant en estos temps. Integració és igual a adaptació, la nostra i no hauria de ser aixina.

Els nostres costums no són prescindibles, ni ho és la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra manera de vore el món; són valors a conservar i no destorbs ni elements d’exclusió. La nostra voluntat d’integració està basada en un element clau d’eixa cultura que compartim ab molts altres pobles, la igualtat.

Igualtat d’oportunitats, de drets, d’obligacions, igualtat davant de la llei. Res més gran pot fer un ser humà per un altre que tractar-lo com igual, independentment del seu sexe, raça o religió i per a fer-ho no cal que ens neguem a nosaltres mateixos.

Oferim igualtat, una igualtat obligatòria i recíproca, fem-ho sobre la base de les regles de joc d’una societat moderna i avançada, la nostra, una societat que té les seues arrels que vol compartir i enriquir, però no sacrificar. A canvi potser obtindrem el premi de poder continuar dient bon dia encara que el nostre interlocutor siga romanés, alemany o xilé, a canvi potser se’ns permeta no sentir-nos estrangers en la nostra pròpia terra.