Dèbils, excessivament carregades de risc i polititzades. Aixina s’han descrit les Caixes d’Estalvis durant mesos, convertint les seues virtuts en defectes a ulls de l’opinió pública, buscant la desafecció dels ciutadans que permetera donar-los la “puntilla” sense massa escama, i pareix que ho han aconseguit.
Primer ens van convéncer de la necessitat de concentrar-les per a aconseguir grups potents, i en poc més d’un any s’han reduït de quaranta-cinc a díhuit. Després que les millors fusions eren aquelles en què s’unien entitats de distintes autonomies, i els valencians hem perdut de colp els centres de decisió de la tercera i la quarta. Finalment ab la LORCA s’obri la porta per a desterrar definitivament les caixes del panorama financer convertint-les en simples bancs.
Sempre he tingut preferència per les caixes. Saber que l’entitat ab la què u treballa té menys fam de beneficis que els bancs, proporciona una certa tranquil·litat d’esperit. Precisament esta “visió empresarial” ha beneficiat el desenrotllament industrial i social, aferrada al terreny y a la seua societat més pròxima. Just lo que ara es mostra com a debilitats han sigut sempre les seues majors fortaleses.
¿Que les Caixes d’Estalvi assumixen majors riscos i açò els fa patir en major grau la crisi? És cert, ¿com no ha de ser aixina si moltes d’elles tenen el seu origen en els “Montes de Piedad”? Des del segle XV en la seua mateixa essència està la protecció als més desfavorits davant de la usura i el foment de l’estalvi de les classes treballadores.
Sí, la grandària mitjana de les caixes és més xicoteta que la dels bancs però ¿és açò un defecte o una virtut? Les caixes són un potent dinamitzador econòmic focalitzat en un territori concret i la seua expansió, si no té en compte una certa coherència territorial, no fa més que diluir el seu objecte, dispersar la seua acció. La grandària ha de ser conseqüent ab les necessitats socials, ab l’objecte fundacional i per tant es relativitza la seua importància.
¿I que dir de la politització esgrimida pel govern de Zapatero, si esta és conseqüència de la perversió del sistema per part dels grans partits? No és un inconvenient que els polítics formen part dels òrgans de direcció de les caixes, lo que és del tot immoral és que ho facen en representació dels partits i no de la societat, però açò no és un defecte exclusiu de les Caixes. La dinàmica imposada per PP i PSOE d’intentar acaparar el poder allí on es trobe està contaminant tots els àmbits, inclòs el judicial.
Durant anys les Caixes d’Estalvi han sigut la pedra en la sabata dels grans bancs, competidors considerats intrusos pels qui veien com se’ls escapava un tros del pastís i ara, a cavall de la crisi i ab la inestimable col·laboració del Governador del Banc d’Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez que ha exercit de profeta del juí final a les caixes, el neoliberalisme pot per fi pegar l’últim mos.
(Este article va ser remés a Levante-emv el dia 1 d’agost, sense que segons pareix haja interessat la seua publicació a este periòdic)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada