LA DESPEDIDA D'IÑAKI

Em confesse admirador de Gabilondo. Sempre m’han agradat les seues anàlisis polítiques i la claredat ab què expressa les seues idees. No sempre compartisc la seua visió, és cert, però conte ab l’avantatge de tindre clara la seua adscripció ideològica i per tant, de comprendre el tamís a què sotmet el seu criteri. Ab altres comunicadors no sempre és possible açò.

Fa uns dies i gràcies a alguns faceamics socialistes que s’han preocupat de difondre el vídeo per esta xarxa social, vaig poder vore l’editorial de fi de temporada del programa que conduïx Iñaki en CNN+. Una editorial que a més, s’encarregaven d’elogiar profusament ab frases com “ja era hora que algú ho diguera clar” o ab alabances a la grandària dels genitals del periodista.

He de dir que a pesar de l’afecte que li professe, em vaig sentir profundament defraudat pel discurs de Gabilondo. En essència el missatge no diferix massa de lo que ha dit no fa ni un mes el líder de l’oposició, durant la compareixença de Zapatero davant del ple del Congrés per a repassar els principals èxits dels seus sis mesos al capdavant de la presidència de torn de la UE.

Rajoy va lamentar que Espanya acabara el seu mandat europeu ab l’economia intervinguda i en situació de protectorat, la qual cosa va provocar tota una sèrie de reaccions institucionals i periodístiques infestades de desqualificacions i intents de ridiculitzar la postura dels populars i no obstant això ara, quan és un de “els bons” qui arriba molt més lluny que l’oposició en la seua anàlisi de la situació econòmica i política, els mateixos que van ahucar al primer, adulen sense mida al segon.

Per a Gabilondo està clar que Rajoy es va quedar curt. A més de donar-li la raó pel que fa a la intervenció de l’economia, s’atrevix a dir que som súbdits dels mercats, que vivim en un règim de dictadura en què se’ns permet exercir la nostra llibertat dins d’un estret marge en què la social democràcia queda prohibida de facto. Paraules grosses dites ab massa lleugeresa.

He dit que en essència els dos discursos són coincidents, però açò no és del tot cert. Abdós presenten un panorama semblant, sí, els dos posen l’èmfasi en el pes que els agents externs tenen sobre les decisions que pren el govern de l’Estat, però són diametralment oposats pel que fa a la intencionalitat. Per a Rajoy, la debilitat de Zapatero li posa a mercé dels mercats, mentres que per al periodista es tracta d’una confabulació mundial d’uns ens estranys i difusos “els mercats” que no deixen més opcions al President que l’aplicació de solucions neoliberals als problemes d’Espanya. En definitiva per a un els socialistes són culpables de tot i per a l’altre no són més que simples víctimes. Cap dels dos té raó.

És cert que les últimes decisions preses pel Govern en matèria econòmica han vingut forçades, però no com afirma Gabilondo per uns perversos mercats, sinó per la Unió Europea, que no intervé la nostra política com diu Rajoy, perquè Espanya és Unió Europea i no un tercer sotmés a protectorat. És cert que estes decisions són més pròpies del neoliberalisme que de la social democràcia, però intentar justificar Zapatero ab l’excusa que no poden prendre’s altres mides que estes, perquè vivim en un règim de dictadura en què hi ha un model obligatori de governació, és simplement pervers.

Zapatero ha perdut una ocasió d’or per a demostrar que hi ha més solucions que les que s’ha vist obligat a prendre, ha desperdiciat l’oportunitat d’oferir un model progressista de recuperació i si no ho ha fet no ha sigut per trobar-se presoner de la fatalitat, sinó perquè durant tres llargs anys s’ha negat a reconéixer l’impacte de la crisi i per consegüent no ha pres en cada moment les decisions que havia d’haver pres. Ha permés que la situació empitjorara dia a dia, esperant que en algun moment un miracle l'alliberara de la maledicció i per això hem arribat al punt en què ens trobem.

No cal fer una crida a la revolució com fa Gabilondo, no hi ha un enemic implacable a què combatre en una nova i inventada lluita de classes, la dictadura dels mercats a què fa referència només és excusa per a ineptes i l’intent d’encoratjar la por per a justificar que Zapatero estiga fent exactament lo contrari de lo que va dir que faria és simplement irresponsable.

La crua realitat és que hi ha una resposta progressista a la situació, però esta resposta no la té Zapatero.