Davall la gran roca de la sabana s’havien congregat tots els animals cridats pel rei de la selva. El lleó es va dirigir als seus súbdits en un to greu perquè greu era la situació.
Germans, la terrible sequera que ens assota està provocant la ràpida desaparició dels aliments i molt prompte no tindrem res que tirar-nos a la boca, aixina que he reunit al consell de savis i hem trobat una solució. Fins que es normalitze la situació no hi haurà més remei que menjar-nos els uns als altres, però com som animals civilitzats ho farem seguint un orde. El primer a sacrificar-se per la comunitat serà un animal de color verd que viu en l’aigua.
Des que som conscients d’estar travessant una greu crisi, a cada anunci de possibles mesures que impliquen un sacrifici per a una part de la societat s’ha alçat alguna veu per a cridar “la crisi que la paguen...” completant la frase segons el moment ab: els banquers, els rics, els constructors, els polítics, els empresaris. En resum, nosaltres no som culpables de la crisi, que la paguen els culpables, o dit d’una altra forma ¡que es fota el cocodril! però realment ¿qui té la culpa de la crisi? ¿som totalment innocents? I encara que ho fórem ¿podem escapar a les seues conseqüències?
Els bancs són culpables de la crisi, no hi ha dubte. Han especulat ab actius tòxics, han donat crèdits sense a penes garanties, han concedit hipoteques als que sabien positivament que no podien fer front als pagaments en el moment que l’economia es constipara, però dos no poden si un no vol. Nosaltres compartim culpabilitat en este punt. Ningú ens ha posat una pistola en el pit per a oferir la nostra perpètua esclavitud monetària a la banca. Ningú ens ha obligat a endeutar-nos més enllà de les nostres possibilitats. Ens ho han posat fàcil, sí, ens han mostrat un món de meravelles a què podíem accedir a baix interés, també, però cada un és responsable dels seus actes. Podríem haver dit NO.
Els constructors i les immobiliàries són culpables de la crisi, per descomptat. Han sobredimensionat el mercat, han construït una bambolla especulativa de preus desorbitats aprofitant la facilitat per a l’obtenció de crèdit, però açò no haguera pogut dur-se a terme sense la nostra col•laboració. Hem trencat la llei fonamental de l’oferta i la demanda que marca que quan la primera és major que la segona els preus baixen i l’hem trencat pagant sense piular lo que ens han demanat, simplement perquè a l’acudir al banc ens concedien el préstec. Ens hem deixat portar per l’onada especulativa com a xiquets de bolquerets sense criteri i ens hem convertit en còmplices, hem comprat per 20 lo que ahir valia 10 convençuts de que demà podíem vendre-ho per 40, alguns inclús s’han deixat portar pel conte de la lletera i s’han posat a comprar i vendre vivendes com el que canvia “tazos” de pokémon en el pati de l'escola.
Els polítics tenen la seua part de culpa, i tant. A nivell local per eixemple, han afavorit l’especulació, s’han embarcat alegrement en els PAI, en les requalificacions i en l’economia de la rajola. Han gastat a mans plenes lo que ingressava el consistori durant l’època de bonança com si els ingressos extraordinaris s’hagueren convertit en ordinaris, fins que no ha quedat ciutat, poble, barri o aldea sense piscina coberta, sauna, poliesportiu, pavelló cobert, llar del jubilat i casa de la cultura, per més que no existisca un pla seriós d’utilització d’estes instal•lacions que justifique la seua existència (l’Àgora capitalina és el cas més espectacular però no l’únic) el manteniment de les quals ofega ara als ajuntaments. També ací hem sigut culpables tots perquè cap partit arriba a governar un ajuntament sense els vots dels seus veïns i hem premiat a qui més a malgastat, a qui ha fet les obres més faraòniques, a qui ha encebat amb gola nostra rivalitat ab el poble veí, a qui ha portat el millor cantant per a les festes, el que més ha gastat en focs d’artifici. Ab estos criteris d’elecció ¿que esperàvem?
La culpa de la crisi la tenen la banca, el capital, els polítics locals, els partits, El Govern de la Generalitat, el d’Espanya, els sindicats, els treballadors, la tenim tots, cada u en la seua mida, cada u la seua ració, però d’esta culpa no es lliura ningú i inclús n’hi ha que són capaços de pensar que quan el món s’afona al seu voltant, el seu col•lectiu pot eixir indemne com una illa de pau en mitat del caos. No, açò no funciona aixina i lo pitjor, lo verdaderament preocupant és que quan açò passe, que passarà, no haurem aprés res, perquè tots continuem pensant que no tenim culpa, que no hem fet res per a què hàgem acabat aixina. Continuem pensant ¡que es fota el cocodril!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada