LA LLEBRE I LA TORTUGA

El pare de mon pare era un home auster en l’afecte fins a tal punt, que quan ens contava alguna història no ho feia per a entretindre’ns, sinó ab l’objecte de formar-nos. Per a ell tot havia de tindre algun propòsit que transcendira a la simple diversió.

D’aquell temps segurament m’ha quedat el regust literari per la paràbola i una visió tamisada de l’actualitat que sovint acaba per evocar algun dels contes del meu iaio, que per altra banda no eren diferents dels escoltats per qualsevol altre xiquet de la meua època.

Potser per això no he pogut evitar que em vinguera al cap la faula de la llebre i la tortuga després de mesos de notícies relacionades ab el futur de Camps combinades ab expectatives electorals en forma d’enquesta i repetitius plens de control al govern valencià.

De no ser per la forma en què s’assignen virtuts i defectes als animals implicats, a priori la dinàmica llebre de suau pelatge tenia totes les paperetes per a guanyar-se l’afecte del públic enfront de l’arrugada tortuga, però clar, la van pintar prepotent, gandula, sobrada i la tortuga va guanyar punts a la velocitat del rellam, es va convertir en ídol i exemple que s’ha de seguir. La tortuga guanya la partida perquè continua corrent quan la llebre, confiada en la seua segura victòria, deixa de fer-ho. La constància enfront de l’arrogància.

La política valenciana és en una certa forma una versió adulterada d’esta faula en què el paper de llebre és executat a la perfecció pel PP mentres que els partits de l’oposició intenten sense èxit interpretar el paper de la tortuga. Adulterada, sí, perquè ¿vos imagineu que la tortuga en compte d’aprofitar l’excés de confiança de la llebre per a córrer es parara al seu costat per a denunciar a tot el món que esta estava dormint? Això és exactament lo que fa l’oposició valenciana.

Els populars, segurs de la seua victòria es permeten el luxe d’actuar al seu capritx, fer i desfer com si res importara més que els seus propis desitjos, confonent lo propi ab lo col•lectiu. Res els deté i ni les acusacions de corrupció ni la pèssima gestió els fa perdre avantatge, gràcies fonamentalment a que l’oposició es dedica en exclusiva a fer públics els defectes del PP, sense preocupar-se de publicitar les pròpies virtuts. Enfront de l’arrogància no està la constància, més aïna un grapat de dits acusadors que no oferixen alternativa, només crítica.

La llebre corre sense competència acumulant simpaties, mentres les tortugues, seques, arrugades i lentes són percebudes com a animals antipàtics que continuen preguntant-se perquè sempre perden la carrera.

Alguns porten tants anys repetint este esquema que pareix que l’única manera de fer política és acusar l’adversari i esperar que caiga pel seu propi pes, però la veritat és que açò no funciona i encara que el cap de Camps acabe formant part del saló dels trofeus de caça major, l’oposició continuarà sent oposició.

Més enllà del Sénia, Convergència i Unió està a punt de recuperar la Generalitat de Catalunya fent exactament lo contrari, demostrant que són la millor opció de govern, no sols perquè el tripartit no ho faça bé, sinó perquè ells poden fer-ho millor. Però això ocorre al nord del Sénia, al sud tot seguix igual.