PEL PUR PLAER

Tornava divendres passat de l’última visita de la setmana; infructuós intent de cobrar a un client peresós en el pagament, atrinxerat en l’excusa de l’escassetat de fons a final de mes. A l’entrada del poble un xiquet jugava en el primer descampat a la dreta. Des que hi ha els descampats sempre hi ha hagut un xiquet jugant en ells en el moment que l'oratge i les vacacions ho permeten.

La velocitat moderada ab la que la prudència m’invita a transitar per un nucli urbà em va permetre captar un breu instant del seu joc, una simple foto. En plena era Play Station, en la que els jocs dels xiquets pareixen irremissiblement condemnats al consum d’electricitat, este posava tot el seu interés en fer rodar un vell pneumàtic de cotxe que emmarcava una pesada llosa de pedra.

Res pareixia haver de profit en aquell esforç comparable ab el del mateix Atles subjectant la volta celeste, no s’esperava l’aparició de cap rètol lluminós de “Prova superada. Passa al següent nivell”, no, al xiquet només pareixia moure-li la consecució d’un íntim objectiu autoimpost, la simple satisfacció d’aconseguir traslladar la càrrega del punt A al punt B, el pur plaer de complir un deure, per absurd que este poguera paréixer a ulls d’un estrany, sense esperar aplaudiments o glòria.

Un dia abans havia contemplat una imatge semblant en la poètica. En lloc del descampat, l’escenari havia sigut el Museu de la Ciutat de Valéncia i el lloc del xiquet el va ocupar de manera col•lectiva el Centre Internacional d’Investigació i Documentació Científica Òc Valéncia.

Assistia a la presentació del llibre de Joan Martinis, “València, tèrra d'Òc” de la col•lecció “Després de la Batalla”, un suggestiu estudi sobre les migracions occitanes al Regne de Valéncia al què va precedir l’escrit per Lluís Fornés “La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà”.

Els occitanistes són a Valéncia una rara avis, un xiquet jugant en un descampat podent estar enganxat a la PSP, una anomalia que trenca el flux espai-temporal establit. Qualsevol d’ells compta ab currículum suficient com per a militar ab honors en qualsevol de les tradicions i contradiccions enfrontades des de temps immemorial (o no tant). Podrien haver triat sumar-se al carro de la normalitat, de la veritat científica generalment acceptada, però no, van decidir seguir el seu propi camí sabedors de què difícilment colliran més que un grapat de detractors i algun aplaudiment perdut, mentres el món continuarà girant pel seu compte sense percebre’ls a penes.

No tinc la sort d’haver compartit ab ells got i ganivet. Ens coneixem sí, però no prou, tant com permet esta societat en xarxa en què tots sabem de tots sense a penes haver-nos vist un parell de voltes en viu i en directe, però este breu coneixement em permet endevinar en ells l’esperit d’eixe xiquet convertit en titan que complix la seua missió pel pur plaer de fer lo que creu correcte per absurd que puga paréixer a ulls d’un estrany, sense esperar aplaudiments o glòria i açò en els temps que corren té un gran valor.