LA “CAJA” DE PANDORA

Segons conta la mitologia grega, Zeus va ordenar a Hefeso que modelara en argila a Pandora, la primera dona, per a castigar Prometeu per haver revelat el secret del foc als hòmens.

Segons esta llegenda, la humanitat vivia en pau i harmonia fins que Pandora (igual que va fer Eva ab el fruit prohibit) va obrir la caixa que contenia tots els mals que des de llavors ens afligixen.

Pandora va tancar la caixa just abans de que l’esperança isquera, però algú deu haver-la obert novament i l’esperança ha eixit... Esperanza Aguirre s’entén, i junt a ella uns quants mals més que, segons pareix, quedaven tancats disposats a eixir per a acaçar a una altra caixa, “Caja Madrid”.

Com van poder els antics grecs vaticinar el sainet que se’ns ve damunt en el panorama polític econòmic d’una de les principals entitats d’estalvi és un misteri, però la veritat és que l’antiga història de Pandora i la seua caixa ve com a anell al dit per a comprendre la gènesi d’este culebro d’interessos, lluites fraticides i desvergonyiments que vénen a demostrar que res de nou s’ha inventat des de que Zeus i la seua plèiade olímpica va abandonar la humanitat a la seua sort.

No obstant això, la virulència dels atacs entre distintes faccions del PP està ennuvolant la visió dels que assistim com a espectadors a esta representació dels clàssics. Mentres Aguirre llança la seua Hidra contra els remers de l’Argos Popular i el segon de Gallardón llança la seua esmolada estaca a l’ull únic de Polifem, una qüestió capital està quedant aparcada en l’escenari. La qüestió de les formes.

Per la seua especial idiosincràsia i origen, les caixes d’estalvis es regixen per la llei de societats limitades de caràcter fundacional, tenen la consideració d’ents de caràcter social i disfruten de beneficis fiscals. Com a conseqüència de la seua importància com dinamitzadors econòmics dins de la seua àrea d’influència, tots els governs, del color que es vullga, han aprofitat el fet de que els òrgans de governs i gestió de les caixes han de ser triats pels poders públics, per a impulsar des d’estes les seues polítiques econòmiques.

Pot paréixer normal que, sent com són les caixes, factors clau per al desenrotllament del territori en què es troba la seua seu social, els distints nivells governamentals facen tot lo que es puga per a exercir la seua influència com a legítims representants del poble, però és ací, en este precís punt, en el que s’han perdut les formes.

Ja sabem que, tot govern siga del nivell que siga, està vinculat a un partit polític. En el cas de Madrid, els dos governs implicats, el municipal i l’autonòmic ho estan al mateix partit (encara que no ho parega), al Partido Popular, però les decisions sobre els que han de representar a les administracions en “Caja Madrid” corresponen als governs i no al PP, encara que d’alguna manera hem de donar per fet que en un assumpte de tanta transcendència alguna vinculació directa hi haurà, sempre d’una manera més o menys elegant, més o menys solapada.

No obstant això, quan des de la direcció del PP s’insistix en el fet que la decisió serà presa pel seu Comité Nacional, s’està atemptant directament contra les formes. Els representants de l’administració en les caixes, ho són mentres són representants del poble, designats pel poble i no pels interessos partidistes. Açò és un xicotet matís, però d’una importància capital.

¿Podem imaginar una situació semblant en la nostra terra? És possible que si ho férem comprenguérem l’autentica magnitud de la barbaritat que s’està pregonant sense rubor per la direcció dels populars.

¿Admetríem que davant d’una pugna entre Camps i Barberá per la direcció de Bancaixa, Rajoy imposara a un home de la seua confiança? Probablement posaríem el crit en el cel per la intrusió de Madrid en els assumptes valencians, però en definitiva en lo substancial no existiria diferència, més que en les formes.

Les formes les està perdent en esta ocasió el PP al convertir “Caja Madrid” en un camp de batalla, a l’oblidar que no han de mesclar-se els interessos generals ab els particulars, al fer oficial que les decisions no les prenen els que estan facultats per llei, sinó pels qui suplanten esta facultat en funció de la seua autoritat.

És en definitiva un conflicte entre l’Autoritas i la Potestas.