1/12/20

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI (II)

 


El meu amic Pepe Castellano (i Bolumar per part de mare), més conegut com a Pepe Carabasses sempre deia “En conventos i colectividades, no enseñes tus habilidades”.


No coneixia encara a Pepe quan, amb el cap rapat formava al pati del Campamento Santa Ana davant del pavelló de la quarta companyia, per lo que no vaig poder seguir el seu consell, cosa que m'haguera privat de la segona lliçó sobre el comportament humà que em va proporcionar aquell període de la meua vida.

Com tots els pollos (qualificatiu que rebíem tots els reclutes durant el període d'instrucció) em va tocar realitzar labors imprescindibles per al manteniment de la integritat de l'Estat com la neteja de latrines o el servici en cuina, on vaig poder comprovar que si no moríem per intoxicació alimentària, la nostra generació podria sobreviure a qualsevol catàstrofe.

Va ser allí, envoltat d'armes de destrucció massiva en forma d'enormes perols on, portat per la inconsciència juvenil, vaig acudir (juntament amb un altre recluta que també va decidir ignorar la saviesa popular que dicta que de voluntari ni a una paella) a la crida del sergent que demanava voluntaris per a anar al magatzem proveïts amb un carro.

Set o huit caixes van ser apilades en dos columnes sobre aquella plataforma amb desgana seguint les ordenes del sergent, de tal manera que al primer clot en el camí de tornada les dos columnes es varen espatarrar i les caixes van quedar mortes sobre l'asfalt.

Jo, que havia passat llargs estius en la fàbrica familiar fent tota classe de treballs i sabia que per a que les caixes aguantaren el moviment havien d'apilar-se travades tal com es traven les rajoles en una paret per a que esta no caiga, vaig avortar l'intent de repetir l'operació en els mateixos termes que ens havien portat al desastre, demanant que em deixaren col·locar les caixes a la meua manera. Mentrimentres ho feia, aquell sergent m'observava enlluernat, com si li estiguera revelant el sentit de la mateixa vida.

Tots els dies, un dels reclutes dels qui realitzaven servici de cuina, era seleccionat per a vestit de bonito, portar una prova del menú a l'oficial encarregat de donar-li el vistiplau per a que fora servit a la tropa, cosa que jo coneixia. Aixina que quan en acabar el trasllat d'aquelles caixes el sergent es va acostar a mi i va començar la frase “Estoy pensando...” li vaig eixir al pas i sabent la impressió que li havia causat, li vaig dir “...que me cambie para llevar el menú”. “¿Como lo has sabido?” Va exclamar mentre en el seu cervell un parell de neurones rebien una descàrrega elèctrica.

I aixina, amics meus, és com mentre portava el menú a l’oficial de cuina (la graduació del qual he oblidat però no del seu nom que recordaré la resta dels meus dies… Juan Mogollón Mogollón) i repassava mentalment com havia transcorregut la jornada, vaig adquirir el meu segon ensenyament de l'any que vaig viure vestit de caqui.

En un entorn en el qual predomina la mediocritat, qualsevol exhibició d'habilitat o intel·ligència per xicoteta que siga pot fer-te lluir com un far en la nit més fosca. Però eixe mateix entorn farà que tota eixa lluentor no te porte més enllà de servir el sopar a qui mana.