TORNA-LI LA TROMPA AL XIC

Sempre m'ha resultat inquietant la capacitat autodestructiva del PSPV. Bé, dic PSPV perquè de tant en quant apareixen estes sigles per ahí, però costa trobar en el socialisme valencià alguna cosa que no siga un simple i ras PSOE.

El cas és que des que Joan Lerma va perdre les eleccions en 1995 no han parat d'aventar-se bescollades entre ells a compte del lideratge i la veritat és que passar-se més de vint anys esmolant ganivets i pitjor encara, utilitzant-los amb acarnissament, no oferix molta confiança a qui aconseguix momentàniament fer-se amb la secretaria general. De fet, la majoria d'ells no han arribat tan sols a calfar la butaca.

OCURRÈNCIES

Estic ací tan tranquil meditant sobre l'última batalla interna dels socialistes valencians quan em bota als ulls una notícia relacionada amb la compareixença del secretari autonòmic d'Educació en la Comissió d'Educació del Congreso i se'm cau l'ànima a terra.

No m'estranya que quedem sempre tan mal parats en l'informe PISA de cada any si des de ni se sap quan l'educació es conduïx amb una falta de trellat tan sols comparable amb l'excés d'ocurrències. ¿Vos en recordeu d'això del xinés mandarí? Eixe és el nivell.

Diu Miguel Soler (que aixina li diuen al secretari autonòmic) que el pacte educatiu hauria de suprimir la repetició de curs perquè “no conduïx a res i a Espanya amb una taxa del 35,5 % de repetidors al llarg de l'ESO estem convertint en general lo que hauria de ser una excepció” que no sé a vosaltres però a mi em pareix que és lo mateix que demanar que es talen tots els arbres per a evitar incendis.

ESTEM ALBERCOCATS

Veus les notícies dels últims dies i sents que alguna cosa no funciona bé, que hi ha algun tipus de descompensació. M'explicaré.

Mires cap a Catalunya que està immersa en un procés de busca de la independència. S'està fent llarg sí i pesat també, però cal reconéixer que hi ha una bona dosi d'èpica que es manté a pesar del temps. Sense anar més lluny, fa uns dies Guardiola es va convertir en icona del catalanisme al llegir davant de desenes de milers de catalans congregats als peus de les quatre columnes de Montjuïc el manifest en suport del referèndum.

TRES SEGLES DE RESISTÈNCIA

No em fa gens de gràcia escriure sobre llengua. He passat massa temps discutint sobre normatives, paraules i accents com per a acabar fart per a cinc vides més. Fa molt de temps que me van caure les teranyines dels ulls i puc vore amb claredat com, mentres ens tenen entretinguts amb disputes lingüístiques, anem caient en un pou de misèria provocat per l’infrafinançament i l'abandó.

Aixina i tot, un no pot abstraure's dels constants atacs que patim, sobretot quan l'ofensiva contra el valencià va creixent en intensitat i freqüència, desapareixent excuses i dissimulacions, mostrant amb tota cruesa el rostre deslluït per arrugues de més de tres-cents anys. Tres segles intentant devorar tot vestigi de particularitat, tota discrepància amb llengua, usos i costums diferents dels castellans. Tres segles de resistència.

ESPANYA FA OLOR A ITÀLIA

Comence a escriure este article mentres escolte per la ràdio la roda de premsa del fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza.

Tot el matí anunciant els opinadors que hui queia el fiscal en cap anticorrupció vullgues que no, crea una certa expectació i ací em tenies a mi, parant l'orella a vore com acabava la cosa i no se si plorar o riure, perquè al remat pareix que Moix dimitix per fer-nos un favor. No crec que ni en el seu soterrar parlen tan bé d'ell com ho ha fet Maza este matí.

Hi ha alguna cosa en lo que està passant que recorda massa a la Itàlia de finals dels noranta del segle passat, a la Itàlia de la Tangentopoli, a la generalització de la corrupció que va desembocar en el procés judicial conegut com Mani pulite.