EL DISCURS DE L'ESCLAU

Sovint passa que l'esclau de tal condició nascut, pensa que quant succeïx en la seua vida obeïx a l'orde natural de les coses i per consegüent no veu cap aberració en el fet de que siga l'amo i no ell mateix qui controle el seu destí.

A tal punt pot arribar esta naturalització de la desgràcia, que serà l'esclau el primer defensor decidit del statu quo, alçant-se en armes si és necessari contra aquells dels seus semblants que anhelen la llibertat o l'aconseguisquen, perquè l'anhel o la victòria d'estos no fan més que evidenciar lo miserable de la seua pròpia existència.

Esta reflexió em va vindre al cap a l'escoltar ahir a Fernando Giner, líder valencià de Ciutadans, explicant els motius de la concentració que el seu partit havia programat en defensa de l'Estatut, eixe mateix Estatut al què la seua formació havia girat l'esquena en el Congreso fa ara un mes, i de la Constitució (que no sé quins perills corre la Constitució com per a què es concentren les valencianes i els valencians en la seua defensa).

El discurs de Giner era el discurs de l'esclau domestic, el que arriba a creure's part de la família per romandre de peu en un cantó mentres l'amo menja en la taula. Per a ell no hi ha greuges, ni maltractaments, ni menyspreu als valencians per part de l'administració central. Per a ell, això del deute històric i l'infrafinançament no són més que excuses que alguns depravats utilitzen per a fomentar el separatisme que segons ell és el verdader perill que ens amenaça. Ell està ací i aixina ho va dir, per a evitar que el separatisme entre a València xiulant, com ho va fer a Catalunya.

Ciutadans ha espolsat l'argumentari més ranci de la transició per a erigir-se en paladins d'un regionalisme antiquat i ben entés, on els símbols són trets a passejar cada volta que la societat valenciana s'unix per a reivindicar els seus drets a fi de tallar d'arrel esta unió i on la llengua valenciana ha de complir la seua funció folklòrica i allunyar-se de l'ensenyança amb l'excusa de que el seu aprenentatge dificulta la introducció de l'anglés. Parlar en l'idioma de l'amo és el primer signe de sotmetiment de l'esclau.

Potser encara no abastem a percebre la magnitud del problema, però Ciutadans va a convertir-se en breu en el major dels nostres maldecaps, l'ariet d'una concepció d'Espanya en la que el nostre paper és el de pagar i callar mentres se'ns manté entretinguts discutint de banderes o accents i és que no hi ha res més patètic que un esclau orgullós de ser-ho al crit de “Una, Grande y Libre”. Patètic sí, però útil per a l'amo.