Fa
ja uns quants anys d'allò, però hi hagué una època en què vaig
creure que era possible el naixement d'un moviment valencianiste
transversal i integrador capaç de superar els conflictes
tradicionals que ens han impedit créixer com a poble. No era l'únic
que ho creia ni era la primera volta que s'intentava. Possiblement
cada generació ha tingut almenys un intent acompanyat del seu
corresponent fracàs.
El
cas és que durant un temps, un grup heterogeni del que formàvem
part valencianistes de quasi totes les tradicions ens reunírem,
parlàrem, vam fer algunes campanyes, taules redones... i sopàrem
junts, que tot és precís.
Va
ser en un d'eixos sopars prop de les torres de Quart, que entre
espesses dissertacions i bromes diverses va sorgir l'afortunadament
efímer duo “No sóc Melendi i Allioliman”. El que no era Melendi
era Pere Fuset que des de que s'havia tornat hipster li tenia una
retirada al mal imitador de Sabina i Allioliman era jo per raons que
no cal explicar.
He
volgut contar este succeït per a il·lustrar lo que pretenc abordar
hui. Conec prou bé a Fuset com per a saber que quan es va posar a
valencianitzar la batalla de flors, va fer lo que li eixia del cor i
amb total coherència amb la seua trajectòria.
Mireu.
Molt s'ha escrit els últims dies sobre la grandària del blau de les
senyeres que van omplir el recorregut i molta tinta s'ha malgastat
per a escriure autentiques parides. He vist les fotografies i excepte
les fetes a mala llet, en totes he vist la meua bandera, però no és
eixa la qüestió. Altres veuen manipulacions vergonyoses i la mà
del Butoni que intenta catalanitzar les tradicions valencianes.
Com
he dit conec a Fuset, però també conec a molts dels qui han
intentat fer ara de l'ample del blau casus belli, mentres que
han romàs callats durant tots els anys en què el lloc de la Senyera
ha sigut usurpat. Majoritàriament anaven amb les escopetes
carregades des de molt abans de vore com quedava allò. Les van
carregar el dia en què l'ajuntament del Cap i Casal va canviar de
mans i tement que se'ls caducara la pólvora van decidir soltar-la
encara que l'oportunitat no ho meresquera. Si la franja blava haguera
tingut quatre voltes la grandària que va lluir, s'hauria alçat el
crit al cel perquè el blau era massa clar o massa fosc... parides.
Estic
segur de que motius no faltaran per a criticar els nous governs en
què participa Compromís i jo no sóc precisament dels que
aplaudixen a la seua lideressa cada volta que s'aclarix la gola, més
aïna al contrari, però hi ha gent que s'ha quedat ancorada a un
moment que no és este i que al crit de “contra el catalanisme
vivíem millor” desitgen ferventment que es produïsca l'aquelarre
esperant que el poble torne a córrer cap a les trinxeres que ells
mai van abandonar.
Hem
canviat de segle i fins i tot de mil·lenni. Tenim una altra moneda,
una altra situació geopolítica i altres problemes, però açò no
pareix importar-los, continuen repartint carnets de valenciania i
puresa de sang i de segur a estes altures ja m'hauran retirat el meu.
Lo
que ens va convertir en una comunitat autònoma maltractada i
desnodrida va ser la nostra patològica tendència a la desunió i a
la batalla identitària i mentres no trenquem amb eixe vici nostre,
les portes estaran obertes per a lladres, botxins i tirans.
De
propina:
Qui
pense que les meues critiques es dirigixen només a una vora del riu
s'equivoquen. També a l'altra vora veig elements desitjosos de
reviure batalles amb la faca entre les dents.
Deixeu
de ser vores, sigeu riu amics meus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada