TELECRÀCIA

Al llarg de la meua vida, he anat adquirint una sèrie de certeses fruit de l'experiència i l'observació. Ací van algunes d'elles degudament raonades.

1.- L'opinió dels opinadors es compra i es ven.

Corrien els primers anys de la dècada dels 90 quan me'n adoní per primera volta d'este fenomen.

Solia treballar amb la ràdio de fons, escoltant les tertúlies de diferents cadenes i un dia, com qui no vol la cosa, un tertulià va amollar una frase que em resultà curiosa. Més o menys vingué a dir que a pesar que la majoria de la gent ho desconeixia, el major banc d'Espanya es deia ARGENTARIA i a partir d'este comentari es va iniciar un debat en què els distints intervinents van anar desgranant informació de tan misteriós banc que a pesar de la seua dimensió resultava desconegut per al gros de la població.

Per curiositat, vaig anant canviant d'emissora i efectivament, em vaig trobar amb els mateixos debats sorgits d'idèntica manera. Com diria Iker Giménez ¿Casualitat? No ho crec.

I efectivament no era casualitat. Argentaria va ser una entitat bancària pública promoguda pel govern de Felipe González en la que es va agrupar la Caixa Postal d'Estalvis, el Banc Exterior d'Espanya, el Banc Hipotecari d'Espanya, el Banc de Crèdit Local, el Banc de Crèdit Agrícola i el Banc d'Alacant i la sobtada inclusió entre els temes de debat va ser només el preludi d'una immensa campanya publicitària que tenia com a objectiu valorar la marca per a la seua posterior privatització.

Hui en dia, aquella fugaç estrela bancària que va ser Argentaria, és la A del BBVA.

No és este un cas aïllat ni l'excepció que confirma la regla. En moltes altres ocasions he pogut apreciar com se'ns venien com a opinions neutres lo que té tota la pinta de publicitat encoberta. L'última, no fa ni una setmana la vaig poder escoltar en la Cadena Ser quan es va iniciar un debat sobre les noves formes que té el públic de vore les sèries, fonamentalment per internet, per a a tot seguit i sense anestèsia, entrevistar el responsable de Movistar Fusión que va vendre convenientment el seu servici com a pioner en este camp, tot adornat amb les opinions “desinteressades” dels tertulians presents.

2.- De tots els mitjans de comunicació, la TV és el més poderós.

Els valencians no poden al·legar desinformació respecte al merder que va seguir a l'accident de metro que va causar 43 víctimes mortals, 47 ferits i 0 responsables un 3 de juliol de 2006.

Cert és que Canal 9 va passar de puntetes sobre el tema, va exercir una brutal censura i que mai va donar veu a l'associació de víctimes, però no és menys cert que els periòdics i les emissores de ràdio van informar profusament sobre totes les irregularitats i circumstàncies que van precedir i van desembocar en el descarrilament en una revolta pròxima a l'estació de Jesús.

Com he dit, cap valencià mitjanament informat desconeixia lo que havia passat ni que cada dia 3 de cada mes, l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol es concentraven en la plaça de la Mare de Déu per a demanar justícia i no obstant això, pocs eren els que acudien a estes concentracions per a mostrar-los el seu suport.

Tot açò va adquirir una nova dimensió quan a l'abril de 2013 la Sexta va emetre un reportatge sobre l'accident en el programa SALVADOS.

Tota o la major part de la informació que es va presentar en este programa havia aparegut ja en el Levante-emv o podia haver-se escoltat en la Ser, però l'efecte mediàtic de la seua aparició en TV de la mà de Jordi Evole es va fer notar immediatament.

Les concentracions que es van produir a continuació, van deixar de tindre l'escassa presència registrada fins a la data, per a convertir-se en multitudinàries mostres de suport de la societat valenciana a unes víctimes ningunejades reiteradament per l'administració.

Encara hui, dos anys més tard, es pot notar l'efecte Salvados en les concentracions que continuen produint-se cada dia tres de cada mes de l'any.

Si no apareix en televisió, no existix.

3.- La televisió sap canalitzar les nostres emocions.

En 2008, l'humorista Andreu Buenafuente va trobar la manera d'explotar el filó dels continus fracassos que els representant d'Espanya havien collit en el festival d'Eurovisió i va saber canalitzar una barreja de frustració, decepció, revenja i perquè no dir-ho, una certa dosi de conya.

Va nàixer Rodolfo Chikilicuatre i el seu “Baila el Chiki-chiki” que degudament publicitats per la Sexta (que es posà més pesada que el qui matà un porc a besos), va acabar per representar a TVE en el concurs d'Eurovisió d'eixe any per votació popular. És a dir, els espanyols van decidir, degudament influïts, fer el ridícul en les televisions de mig món.

4.- Tot pot ser convertit en espectacle en televisió

Si u repassa amb deteniment les actuals tertúlies pretesament polítiques que oferixen les diferents cadenes de televisió, hi ha una cosa que bota als ulls. El seu format no dista molt d'aquella Tómbola que presentava Ximo Rovira a finals dels 90. Pur espectacle.

Seguint el solc d'Intereconomia, tots els grups de comunicació han creat la seua pròpia versió de “El gato al agua” imprimint cada un el seu estil però amb un denominador comú: la presentació d'un punt de vista com “el punt de vista correcte” de manera més o menys dissimulada, sempre acompanyada de representants de “l'altre punt de vista” triats a pols per a resultar repulsius.

La política s'ha convertit en espectacle. Un espectacle barat per a les cadenes que omplin grans espais a costos reduïts amb aparença d'intel·lectualitat i pluralitat informativa que no deixen de ser rèpliques de “Mujeres Hombres y Viceversa” o “Salvame”.

¿A on ens conduïx açò?

Esta és la pregunta que segurament estarà fent-se qualsevol que haja aguantat la lectura de les més de nou-centes paraules que componen esta llarga introducció a la que serà la meua conclusió (possiblement decepcionant).

A lo que conduïx la combinació d'estes quatre certeses que he adquirit amb els anys és a la formulació d'una quinta i última.

La certesa que correm el perill que l'elecció de qui ens governa acabe per contemplar-se com un joc televisiu de popularitat, una espècie de “Superviventes” o de “Gran Hermano VIP” a lo gran. La certesa que com a algú se li ocórrega utilitzar els mateixos mecanismes que han aconseguit convertir a una terròs en “Princesa del pueblo” i en autora Best Seller, tindrem problemes i dels grossos.

Imagineu per un moment que a algun gran grup mediàtic li pegara per jugar als escacs de la política i decidira impulsar alguna formació per mitjà de l'aparició sistemàtica en determinats programes, la difusió de notícies i enquestes que la beneficiaren, acompanyant tot açò amb la creació d'un entorn informatiu que suggerira la necessitat d'una renovació profunda.

Imagineu la contraposició entre les velles formes de fer política, centrades en l'acció parlamentària i campanyes de 20 dies i una nova més fresca i dinàmica, feta en els platós de televisió.

Imagineu que no sols un gran grup mediàtic es plantejara açò, sinó que foren dos, en pugna cada un d'ells per aconseguir per al seu joguet, un lloc en el Prime Time del poder. ¿Aterridor veritat?

Cert és que qui intentara açò que no deixa de ser un exercici de política ficció, es trobaria amb el problema del control. ¿Com aconseguir no ser devorat pel monstre que has creat? Però estic segur de que estos hipotètics grans conglomerats d'interessos no tindrien problema per a implementar mecanismes de control.

U pot imaginar com, per exemple, un intent que haguera resultat fallit, podria ser eliminat simplement substituint-lo per un altre de similar però millorat. Seria prou amb publicitar insistentment el previsible i fulgurant ascens d'este últim alhora que s'anuncia solemnement la imminent defunció del primer.

Per al cas d'un experiment d'èxit, podria aplicar-se una altra estratègia per a evitar que eixe èxit fera oblidar a qui han d'agrair la posició. Caldria només mostrar-los un pam de realitat creant unes expectatives exagerades davant de les quals, qualsevol victòria poguera paréixer una derrota.

Déu no vullga que arribe el dia en què açò ocórrega. Maleïda siga la meua imaginació.