Recorde la història que contava ma mare sobre
aquell home que durant els durs anys de la postguerra captava pels carrers de
Sollana i que a l’acostar-se l’hora de dinar, aguaitant a la porta deia “Sóc
Ricardo, porte cullera”.
Ricardo no era un captaire comú. Havia
dissenyat, possiblement sense pretendre-ho, tota una estratègia que li feia
únic i el primer punt d’aquella estratègia era precisament superar l’anonimat.
No era un més dels que passaven demanant per les cases, ell era Ricardo, algú
recognoscible el nom de le qual ha traspassat la barrera del temps al punt de
convertir-se en protagonista d’estes línies.
Aguaitar a la porta respectuós, anunciar la
seua presència a l’hora en què el menjar comença a estar a punt per al seu consum,
“porte cullera”. Ricardo sabia demanar sense demanar. Tinc fam i l’instrument
necessari, no pretenc destorbar, només necessite menjar. Ricardo seria hui un
guru del màrqueting, un coach per a líders immadurs.
Atiat per la fam, l’enginy va dotar a Ricardo
de fórmules de les què manca hui Alberto Fabra, líder inexpressiu incapaç de
superar l’anonimat o de trobar el moment i el lloc adequat per a formular les
seues peticions, per quina inoperància patim un històric greuge en matèria de
finançament al què s’unix ara la burla que es desprén de les manifestacions del
ministre Montoro.
Fabra és un president sense sang en les venes
que no sap, no vol o no pot alçar la veu per a reivindicar un tracte just per
als valencians i per això quan ho fa no és en el moment, ni en el lloc, ni
davant de la persona adequada. Si Fabra haguera passat pel que va passar
Ricardo, hauria demanat menjar a les quatre de la matinada a la porta d’un
taller mecànic i segur que no haguera portat cullera.
Poca Sang es queixa del finançament pels
corredors de les Corts com a ànima en pena que porga els seus pecats, intenta
introduir el concepte en els seus discursos de to pla, sense alts i baixos, per
a què les paraules pronunciades no alcen excessiu rebombori. Fabra ha inventat
el no demanar demanant. Fa com si demanara, però no demana. Com el que assaja
mil voltes davant de l’espill del bany la conversació en què demanarà eixe
augment de jornal que mai s’atrevirà a mantindre amb el seu jefe.
No es pot liderar al poble valencià devent-li
el càrrec a Rajoy i eixe deute és el que té a Fabra paralitzat com si temera la
mirada d’un basilisc.
Res obtindrem els valencians mentres la
nostra sort depenga de qui no aprofita per al seu càrrec. Cap de les nostres
reivindicacions seran ateses per la simple raó que el nostre president mai les
portarà davant de qui ha d’escoltar-les i mai les defendrà amb la dignitat
d'aquell home, dit Ricardo, que anunciava a hora de dinar que portava cullera
pels carrers de Sollana.
Publicat per Levante-emv el 20/06/13
Publicat per Levante-emv el 20/06/13
2 comentaris:
Carles, tinc un dubte Desapareixereu com partit, per a passar a cridar-vos Centre Democràtic Valencià? (sóc un nou simpatitzant d'Units per València, mirar en la vostra base de dades) Vos presentàreu a les pròximes eleccions? (llig el Llevant pel que segurament i si vols allí (Llevant) pots contestar la pregunta.
Efectivament UxV no desapareix, però es federa amb altres partits dins de Demòcrates Valencians. Açò suposa que es manté l’estructura i el funcionament del partit i al mateix temps es contribuïx a la construcció d’un projecte molt més ambiciós aportant nostra visió política des del nacionalisme valencià. A les eleccions ens presentarem dins de les llistes de DV.
Disculpa pel retard en la resposta.
Publica un comentari a l'entrada