Recorde la història que contava ma mare sobre
aquell home que durant els durs anys de la postguerra captava pels carrers de
Sollana i que a l’acostar-se l’hora de dinar, aguaitant a la porta deia “Sóc
Ricardo, porte cullera”.
Ricardo no era un captaire comú. Havia
dissenyat, possiblement sense pretendre-ho, tota una estratègia que li feia
únic i el primer punt d’aquella estratègia era precisament superar l’anonimat.
No era un més dels que passaven demanant per les cases, ell era Ricardo, algú
recognoscible el nom de le qual ha traspassat la barrera del temps al punt de
convertir-se en protagonista d’estes línies.
Aguaitar a la porta respectuós, anunciar la
seua presència a l’hora en què el menjar comença a estar a punt per al seu consum,
“porte cullera”. Ricardo sabia demanar sense demanar. Tinc fam i l’instrument
necessari, no pretenc destorbar, només necessite menjar. Ricardo seria hui un
guru del màrqueting, un coach per a líders immadurs.
