CENT DIES DE FOSCOR

Era molt més fàcil ser valencians fa sis mesos. Fa sis mesos la culpa de tots els nostres mals la tenia ZP. Era ell qui ens negava el finançament, ens llevava l’aigua i feia que la nostra natural disposició a crear riquesa es vera sobtadament neutralitzada, degut sens dubte a algun estrany ritual de bruixeria perpetrat pel pèrfid governant en les nits de la Moncloa. De tots era ben conegut l’odi que l’expresident professava a tot lo valencià i si a algú se li oblidava per un instant esta desgraciada circumstància, el nostre paladí  defensor de les essències pàtries, Paco Camps, acudia prest i veloç per a recordar que ZP ens odiava fins a la molla de l’os.

Era més simple ser valencià fa sis mesos. Ara, sense ZP a qui tirar-li les culpes dels nostres mals, amb Camps fent de Tio Paloma en l’Albufera i complits els primers cent dies del nou govern de salvació per imposició de mans presidit per Rajoy, els valencians comencem a tindre dubtes sobre les nostres creences més arrelades.

És cert que per damunt damunt, les primeres actuacions del govern de Rajoy no pareixen estar  especialment destinades a perjudicar als valencians. Les pujades d’impostos són igual de roïnes per a un valencià com ho són per a un gallec i sense cap dubte la reforma laboral fa tan esclaus als treballadors de Sollana com als de Torrelodones, però hi ha alguna cosa en la música que toquen a duo els governs central i autonòmic que no acaben de sonar tan dolçament com ens prometien.

Per a començar, l’aigua que durant dos legislatures ha sigut reivindicació perenne i prova palpable de la tremenda injustícia que l’anterior governant cometia contra els valencians, ha desaparegut per complet de l’agenda del Govern d’Espanya davant del silenci còmplice del nou president de la Generalitat, per la qual cosa cal deduir que si ZP ens va llevar l’aigua, Rajoy no pensa tornar-nos-la ni pensa permetre que la reclamem.

I després està el tema del finançament la insuficiència del qual ha sigut glossada abundantment fins fa ben poc per Fabra, exigint que es recomptara als valencians com als vots d’una urna en què no quadren les xifres. Un milió de valencians segons el Consell s’havia deixat sense comptar el pèrfid de ZP per a escatimar-nos els diners que ens corresponia i de sobte, arriben els primers pressupostos de l’era Rajoy i no sols no som més i millor considerats pel govern central, sinó que baixem escalons en el rànquing autonòmic. Pobre milió de valencians que no tenia qui els comptara i ara no tenen qui es recorde d’ells.

Però lo que realment fa olor a podrit en esta Dinamarca popular, és l’actitud que mantenen els xicons de Rajoy respecte al Corredor Mediterrani. Mai se’ns haguera ocorregut pensar que un govern votara en contra de tan necessària inversió i no obstant això, este que acaba de complir cent dies ho ha fet, ha votat a Europa contra els interessos valencians i ho ha fet sense despentinar-se. I Fabra ¿què diu de tot açò? Que si vols arròs Catalina, res de res, es comporta com si haguera ocorregut tot al contrari, com si Rajoy s’haguera encadenat a les portes del Parlament Europeu reivindicant qual “perroflauta” l’execució del Corredor Mediterrani.

Després de cent dies de foscor, ens ha sigut rebel·lada una veritat atroç, si ZP ens odiava, Rajoy ens odia a mort.

Publicat per Levante-Emv el 11/04/12