A estes altures de la processó ja no crec que les coses ocórreguen per pura casualitat, aixina que estic convençut de que en algun moment, tres o quatre persones reunides entorn d’una taula van prendre una decisió amb perfecte coneixement de les conseqüències.
Algú va haver de dir, “bé, si no votem als altres candidats per al consell de RTVV, lo més segur és que hi haja una reacció en els nomenaments de Consell Valencià de Cultura”. Supose, o preferisc pensar-ho aixina, que a continuació es produiria un llarg debat sobre els pros i els contres de lo que es pensava fer i que finalment algú va formular la pregunta ¿Sacrifiquem a Mira? i la resposta sigué “sí, sacrifiquem a Mira”.
Compartisc la major part de les crítiques que s’han formulat els últims dies sobre la forma en què es trien els representants del CVC, del consell de RTVV i moltes altres institucions polititzades fins a les orelles, contaminades per l’ànsia desmesurada de control dels partits. Estime que la major part de les persones que ocupen estos càrrecs gràcies al repartiment proporcional entre les forces, ni estan capacitades per a ocupar-los ni són conscients del mal que fan a l’acceptar-los, però fins ara només coneixíem una manera d’utilitzar les institucions que bàsicament consistia en la col·locació de dinosaures, polítics desubicats i amics en general. Ara s’ha aconseguit innovar, també es pot posar a estes mateixes institucions al servici de l’aparell de propaganda dels partits.
Compromís tenia dos camins, rebutjar el sistema o aprofitar-lo per a marcar la diferència, però ha preferit utilitzar-lo en benefici propi. Acceptà el repartiment de quotes al presentar els seus candidats, es beneficià del mateix per a col·locar a Rafa Xambó en el consell de RTVV i a continuació va sacrificar a Joan Francesc Mira per a tindre el seu minut de glòria, per a poder repartir culpes a esquerra i dreta, per a acusar a les altres formacions d’acceptar avinences (les mateixes que han fet possible que Xambó ocupe el lloc que ocupa), ha posat al seu millor candidat al servici d’una estratègia de màrqueting populista que de segur originarà centenars de comentaris en les xarxes socials, algun grup de “Salvem a Mira”, vídeos virals, camisetes i amb un poc de sort una entrevista en qualsevol night-show.
Joan Francesc Mira no serà membre del Consell Valencià de Cultura, però no per culpa del PP, ni del PSOE, ni d’EU, sinó gràcies als estrategs de Compromís (cuerpo a tierra que vienen los nuestros) que han pres la decisió sabent que a tota acció li seguix una reacció de la mateixa intensitat i en sentit contrari.
Ben pensat, i ara que faig memòria, el nomenament de Xambó sigué la causa de la ruptura del primer Compromís fa quatre anys i és ara la causa de que Mira quede fora del CVC. Estic segur de què a Rafa no li farà gens de gràcia tindre estes dos mosses en la seua guitarra.
Publicat per Levante-emv el 19/7/11
Publicat per Levante-emv el 19/7/11
6 comentaris:
De vegades em molesta quan tens raó.
Els mèrits de Rafa Xambó són els articles elogiosos que escriu a mansalva exalçant les meravelles dels seus amigatxos (del partit i rodalies). No li he llegit ni una línia que no fóra per elogiar les bondats valencianèrrimes de no-se-sap-què. Me l'imagine de director de Canal 9: com els d'ara però al revés. I el Mira... no hi ha cap intel·lectual valencià viu que se li puga medir en saviesa, en cultura, en saber fer i estar. En el CVC hauria destacat com una joia en un femer. I escriu com li dóna la gana, contant les seues opinions, no les coses que li manen. No hi ha color, però la política és així, no interessen els hòmens lliures, sinó els servils. A fer la mà!
Com es pot responsabilitzar a Compromís de què no es trie a Mira si Compromís vota a favor del seu nomenament? És que per a què es trie a Mira cal votar a favor a gent que no té mèrits? Per a mi no.
Mira és Mira i cadascú és cadaú. Té mèrits? A favor. No en té? En contra.
Culpar de carregar-se a Mira a qui el vota em sembla una ratllada producte de pegar-li massa voltes al que és ben simple.
Si el CVC no té a Mira i sí els altres que s'han triat parla ben bé d'en què s'ha convertit. I qui ha fet això?
Els arguments utilitzats pel sr Chovi em semblen com aquells antics que disculpaven als violadors perquè les dones provocaven.
Tot amb molt de respecte. Però és la meua opinió
A vore Rafael, respecte la teua opinió (excepte en la comparació de la minifalda clar està) però crec que penses aixina perquè no coneixes el sistema pel qual els partits majoritaris “cedixen” un representant a Compromís i quines són les condicions d’eixe pacte. A mi no m’agrada el sistema tal com es practica, però és el que hi ha i quan es va firmar el repartiment de representants cada partit va adquirir el compromís de votar els candidats de les altres formacions els agradaren estos més o menys. Sí, això implica engolir “sapos”, però l’opció que queda si no vols engolir-los és no entrar en el joc, no acceptar els representants “cedits” i actuar en conseqüència. Lo que ha fet Compromís no és una altra cosa que aprofitar la conjuntura per a, una volta més, teatralitzar a la cerca d’1 minut en les notícies, al preu de sacrificar a Mira. T’agrade o no.
Bona nit Carles!
Tens raó, desconec totalment el sistema. M'imaginava alguna cosa semblant al que fa la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola i pel que vaig captant no té res a vore.
No m'he informat i tampoc ho faré ara, supose que devia haver-ho fet o callar.
De tota manera afegiré 2 coses:
1. En un CVC conforme em sembla ara no crec q Mira tinga massa interés en estar.
2. Compromís necessita teatralitzar. Els mitjans de comunicació saps com funcionen, malhauradament. Pot qui vulga criminalitzar, ridiculitzar, ... l'estratègia camisetes i és cert que a voltes pot ser excessiva però Compromís necessita presència i els qui mangonegen els mitjans la venen molt cara.
Sé q l'assumpte minifalda entens amb quin significat ho vaig dir.
Gràcies per llegir-me i una abraçada
Gràcies a tu Rafael per contribuir al debat i mai penses que callar és una opció. De la discussió naix la llum no del silenci.
Publica un comentari a l'entrada