Poques voltes una frase tan curta ha provocat tant de mal a un moviment. Ab les seues lletres s’ha alçat un mur d’exclusió, un gueto al què han sigut llançats tots els que no encaixaven en el motle prefabricat, un forat negre que ha engolit noms, associacions i partits, esborrant-los de la història del valencianisme simplement per no ser d’esquerres.La visió reduccionista que s’ha nodrit de la repetició obsessiva d’esta màxima, no sols s’ha limitat a esborrar de la memòria col•lectiva una gran part del valencianisme actiu durant la república i la posterior dictadura extirpant-lo ab efectivitat quirúrgica, sinó que continua tirant a l’oblit a quants gosen acostar-se al nacionalisme des de qualsevol posició ideològica diferent de la “única fe verdadera”.
Dijous passat, Unió Democràtica del Poble Valencià va organitzar un sopar homenatge a Vicent Miquel i Diego. En el mític saló de l’Hotel Anglés, escenari de tants actes del valencianisme dialogant i entorn de Vicent ens vam reunim un nombrós grup de polítics, empresaris, religiosos, editors, professors universitaris i sincers amics ab un denominador comú, la visió d’un valencianisme emmarcat pel personalisme comunitari.
Ningú hauria de poder negar el compromís sense límits i la trajectòria nacionalista de Vicent Miquel i Diego i no obstant això la seua persona i allò que representa són apartats sistemàticament, menyspreats, o pitjor encara, utilitzats com a trofeu de caça quan convé i davant de qui convé.
Esta sensació agredolça es va posar de manifest en el discurs pronunciat per Agustí Colomer, actual secretari general de la UDPV, durant l’homenatge. Un discurs ferm, clar i contundent, com no ho havia escoltat abans de boca d’Agustí.
Una lleu ullada als congregats en aquell sopar, representants de la societat civil, empresarial, cultural i eclesiàstica, bastava per a donar-se compte que la majoria d’ells havien fet en els seus respectius camps, més per la recuperació de la nostra pàtria que molts de què gaudixen del seguell de qualitat pel simple fet d’haver subjectat alguna volta una pancarta de “salvem lo que siga” i no obstant això, tots ells acabaran per ser oblidats per un moviment que té a gala abandonar als seus per a abraçar-se a estranys.
A Vicent Miquel i Diego encara li queda molt per aportar al valencianisme, a eixe valencianisme que no s’automargina situant-se en l’extrem, a eixe valencianisme del què depén, segurament, el futur.
11 comentaris:
De moment som Comunitat i han governat dretes i esquerres, fins i tot algún partit que es deia valencianista. El ben cert, és que hem tingut governants de tots els colors, però cap valencianista. I com diria aquell "a las pruebas me remito"
Serà hora de canviar-ho?
Encara que allò segur és que és hora de treballar-s'ho.
Carles, hem decidit fer-nos ressò d'este article a la web de Cristians pel Valencianisme. Moltes gràcies.
www.cristians.net
Carles, la frase és una "boutade" com moltes altres del Fuster que curiosament, segons la meua opinió, no era precisament d'esquerres.
Ara, si els nacionalistes d'esquerres no han alçat un gat del "rabo", els de no-esquerra no han arribat ni ha acostar-se al gat.
I supose que saps que el pensament i el desig més comú entre els nacionalistes d'esquerres és poder vore un nacionalisme de no-esquerres. I en açò estem.
Amb(ab) cordialitat.
Anònim, deixem de banda a UV, peculiaritat amb la qual no es guanyen cabaços de simpaties al nacionalisme valencià, tot i que cal reconèixer hi havien molts elements nacionalistes, alguns després presents al Bloc. Amb un sucedani de valencianisme conrearen 6 diputats en 1987, 7 en 1991, 5 en 1995.
Parlem dels autèntics nacionalistes valencians moderats i d'arrel democristiana.... els que no alcen un gat pel "rabo" i comparem-los amb els resultats de Compromís i el que deixen d'empeu per a la nostra societat.
A continuació copie els resultats electorals del valencianisme a cada convocatòria des de 1977, les primeres:
1977 UDPV: 2’6%
1979 PNPV: 0’74%
1982 UPV: 0’88%
1986 UPV: 1’92%
1989 UPV: 1'91%
1993 UPV: 1’68%
1996 UPV-BN: 1’04%
2000 Bloc-Verds: 2’41%
2004 Bloc-EV: 1’53%
Ara bé, també caldria que parlarem sobre què han fet els valencianistes de centre-dreta per fer país o a on s'han posicionat, si comparem amb allò que han fet els nacionalistes d'esquerres, o com ara hui, les coalicions d'extrema-esquerra: Cooperatives de crèdit caixes d'estalvi, centres d'ensenyament, editorials, supermercats, cooperatives agrícoles, de vivendes, comerços... certament estructures modestes, cooperatives, però de lo poquet que tenim amb una sensibilitat valencianista.
M'agradaria felicitar a Vicent Miquel per la seua fidelitat a les arrels, i preguntar-vos si UDPV te previst participar en les properes eleccions recolçant alguna llista, i si sería la de UxV.
Salutacions.
doncs sembla que no serà
Ferran, eixes dades no sé a què corresponen: on tenia el Bloc-EV 1'53%?
Conec Soriano Bessó i les cooperatives al voltant de la Caixa Popular i conec Paco Pons des que era director de Comsum.
I conec molts més nacionalistes no-esquerrans, com els de Benidorm, que acabaren al PP o muts a sa casa.
Però el gruix d'UDPV es passà a la UCD, com els del PSPV es passaren al PSOE, i deixaren sense possibilitats una força valenciana no d'esquerra.
Amb el 2'6% del 1977 si s'hagueren cregut el País Valencià, els d'UDPV tenien una base per crèixer i ara tal volta tindrien una presència consolidada.
El nostre País no pot existir sense política pròpia i el nacionalisme no d'esquerres no ho ha volgut o no ho ha sapigut vore.
I al remat la més gran empresa cooperativa, Consum, no ha arribat mai a donar la imatge de defensa del país. Pots comprar "cigrons" i no pas "garbanzos" però els seus clients no troben que siga una empresa mínimanet defensora del País Valencià.
Ah, i resistències personals en tenim molts, però aquestes no transcendeixen més enllà del nostre entorn personal.
Una precisió a Anònim:
Freqüentment la gent equipara la desaparició del PSPV i de la UDPV, quan són fenòmens diferents. El PSPV es va integrar dins del PSOE i va desaparéixer del mapa polític. En la UDPV van haver reiterats intents que s'integrara en UCD, però van fracassar. Només alguns líders, com Ruiz Monrabal, ingressaren en UCD. I més aïna, en foren ben pocs. De fet, Vicent Miquel i Diego va comparéixer a les eleccions generals de 1982 com a candidat d'UDPV en la llista presentada per la coalició electoral Unitat del poble Valencià impulsada i encapçalada pel líder del PNPV, Paco Burguera.
Si finalment prospera l'edició a Afers d'un documentat estudi de Lluís Prats sobre UDPV, s'aclariran definitivament estos malantesos.
Jo em presente com a persona d'esquerres no ortodoxa i valencianista, i ja estic cansat de lluites que no ens duen enlloc.
No va sent hora de crear una plataforma de mínims (que al nostre país seria necessàriament de màxims) que aglutinara TOTES les corrents del valencianisme democràtic des de l'esquerra a la dreta, passant pel centre?
No és necessària una convenció o congrés o com es vulga anomenar que reunisca associacions, partits, sindicats, col·lectius, agrupacions i particulars de tota l'esfera del valencianisme polític i cultural i que se sentaren unes bases sobre les que començar a construir el nacionalisme valencià?
No és hora ja de deixar enrere lluites inútils, moltes voltes purament personalistes, o de símbols que lúnic que han fet ha sigut restar força electoral (i social) al valencianisme?
El País Palencià (si se vol eixe nom o qualsevol altre) serà país i valencià o no serà.
Ego dixit.
Efectivament Artur, hem passat per dreta i esquerra i “som comunitat”. Efectivament és hora de canviar-ho (és hora des de fa massa temps) i és hora de treballar-se’l, però per a això és necessari que ens llevem alguns prejuís de damunt com el que pose damunt la taula en este article. Sobren aiatol·làs i falta reconeixement mutu.
Anònim (no estarien mal unes simples inicials al final del comentari encara que foren falses per a poder contestar millor), he omés deliberadament a l’autor de la frase i inclús la frase completa perquè abdós elements no tenen importància comparats ab els efectes perversos de la seua mistificació per una banda del nacionalisme.
Si els nacionalistes d’esquerres o no d’esquerres són capaços d’arribar a alguna part és un altre tema diferent del que he pretés exposar. Se a més que una gran part del valencianisme està canviant esta visió i que desitja com bé dius que qualle un nacionalisme “no-esquerrà” ab (amb) cordialitat també.
Frerran, gràcies per l’aportació, ara fa falta que els uns i els altres millorem estes xifres. Possiblement no estiguem davant del millor panorama possible per a fer-ho, però és la nostra obligació treballar sense parar per a aconseguir-ho.
Al segon anònim, transmetria la teua felicitació a Vicent, però no se com quedarà la frase “un anònim t’envia felicitacions des de mon blog” ;). Respecte a les decisions que prenga UDPV per a les pròximes elecions, supose que en estos moments estaran reflexionant sobre això i haurem d’esperar que es pronuncien.
Enric, sé que en el fons (i en la superfície) saps que sí que serà.
Anònim , encara que Agustí ja ha contestat el teu comentari voldria dir-te que no és just jutjar a un moviment pel que ha fet els que l’han traït, carregant ab el seu estigma als que van patir les conseqüències d’eixa traïció.
Respecte al fet de que una empresa privada, sense cap obligació més que la pròpia convicció no estiga fent pàtria per utilitzar àmpliament el valencià en els seus establiments, sincerament discrepe de tu. I si els seus clients lo que perceben és normalitat en la utilització de l’idioma i no revolució, igual estan construint més nació de lo que pareix.
Feliu La resposta a totes les teues preguntes és sí, però com ja he dit en alguna altra ocasió: Qui vol no pot i qui pot no vol. Caldrà esperar una altra ocasió i nosaltres estarem ací quan arribe.
Publica un comentari a l'entrada