¿I PERQUÈ NO UNA GRAN CAIXA VALENCIANA?

Està dibuixant-se un nou mapa d’Espanya, un mapa de desenrotllament econòmic en el què els valencians no apareixem, un mapa en què els grans pols d’atracció d’inversions i coneixement es concentren a Madrid i Catalunya de la mà de grans caixes que, aprofitant la convulsió financera que ens està sacsant es fan cada volta més fortes i potents.

Davant d’este més que probable futur hi ha que preguntar-se si assistirem impassibles, si anem a resignar-nos a assumir un paper de peons, de carn de canó en el nou colonialisme econòmic o al contrari presentarem batalla per a guanyar-nos un lloc al sol de la nova economia.

Des de fa algunes setmanes, des del Consell es llancen propostes, vagues en principi, incompletes de moment, però aparentment decidides a que no ens quedem fora d’eixe nou mapa.

El debat sobre la fusió de Banjaca i CAM pot haver sorgit per conveniències estratègiques de partit, però no hi ha dubte que ho ha fet en un moment oportú. El desenrotllament de la nostra economia depén de l’existència d’una gran entitat financera fortament arrelada al territori ab el suficient pes específic, però a esta evidència s’oposa la forta divisió sociopolítica que com a mal endèmic ens assota secularment.

Aparéixer o no en eixe nou mapa econòmic hauria de ser prou important com per a què els actors econòmics, polítics i socials es posaren d’acord, però desgraciadament no pareix que eixe siga el cas i la idea inicial del govern de la Generalitat s’està trobant ab més oposicions frontals i indiferències manifestes que ab ofertes de debat.

L’oposició s’oposa, més preocupada en desgastar al PP que en contribuir al desenrotllament del poble valencià, mentres el PP alacantí ocupat en la seua particular guerra interna, compartix objectius ab el PSOE i trau a passejar el cantonalisme. ¡Quina falta de visió històrica, quanta mediocritat ocupant escons mentres ens juguem als daus el futur!.

Por, por és la paraula a difondre entre la societat. Por de les previsibles duplicitats entre les cúpules directives i els consegüents acomiadaments, por de que el centre de la presa de decisions canvie, por al tancament de sucursals i més acomiadaments ara dels treballadors. I davant de tanta por es convida a l’immobilisme, com si al quedar-nos quiets res ens poguera succeir, com si la convulsió del mercat financer poguera ni tan sols fregar-nos per estar mirant cap a un altre costat.

Però l’alternativa no és (o almenys aixina no ho pareix) el quedar-nos tal qual estem. L’alternativa és la de ser peons en el tauler de la nova Espanya que s’està dissenyant, menjar o ser menjats i al final este últim pareix el destí que se’ns té reservat.

¿En quin lloc estarà el centre de decisió si qualsevol de les nostres dos caixes és absorbida per Caixa Madrid? ¿no es duplicaràn exactament les mateixes estructures de direcció i es despedirà els mateixos executius? En compte de fer-se estes preguntes, alguns pareixen cridar des de Valéncia ¡abans madrilenys que alacantins! o des d’Alacant ¡abans madrilenys que valencians! En alguna cosa coincidim encara que només siga en l’estupidesa.

Quant al tancament de sucursals ¿algú pensa que no va a produir-se passe el que passe, ab fusió o sense ella? Hem passat d’una època d’expansió desenfrenada que ha acompanyat el boom urbanístic al xoc ab la dura realitat. Ni l’actual configuració econòmica suporta la xarxa de sucursals ni l’avanç de les telecomunicacions porta bons auguris per al manteniment dels llocs de treball a determinats nivells en bancs i caixes.

Transcorre el temps i ho fa en contra nostra. Els vents favorables a les fusions són de curta duració i prompte es tancarà l’aixeta mentres els valencians, especialistes en discutir fins a la sacietat colors, símbols i noms, ens capfiquem a buscar matisos insalvables, trinxeres partidistes que impedisquen el consens entorn d’una qüestió de vital importància. ¿On està la capacitat de pacte en esta terra nostra?

El valencianisme polític hauria de fer una alto en el camí (nosaltres ho fem) i recolzar la iniciativa del Consell, sense apriorismes, des de la voluntat de reunir tots els agents socials i econòmics en un projecte comú que ens situe de manera avantatjosa en un futur que es preveu complicat.

Després ja discutirem com es concreta el projecte, com es minimitzen els impactes negatius, on se situa el centre neuràlgic de la cosa i quina és la formula més adequada, des del pacte, el consens, el respecte i sense complexos, que no és de rebut invocar la independència de les entitats quan es tracta de l’interés general i botar-se-la a la torera quan es tracta de salvar l’economia d’un equip de futbol o d’un parc temàtic.

Publicat en Levante-emv 02/12/09