Vivim temps difícils per al valencianisme polític. Ben mirat pareix que visquem instal•lats des de sempre en una crisi existencial que ens impulsa irremeiablement cap al precipici de l’extinció.Massa decisions errònies, massa matrimonis de conveniència i massa aprofitats de les bones intencions, han anat soscavant la confiança del poble i esquilmat les adhesions. S’ha forçat fins a tal punt la confiança dels compromesos que votar tapant-se el nas s’ha convertit en un costum degradant.
Ho sé per pròpia experiència. Sé com poden sentir-se tots i cada un dels que abocant el seu cor en un projecte en què creuen, veuen com a dia a dia este es distorsiona, perd el seu origen i es convertix en una maquinària destinada a la supervivència d’uns pocs, greixada ab l’esforç d’uns molts.
Em vaig afiliar a Unió Valenciana en 1987 només acabar la mili i el 5.865 és el número d’afiliat que figura en el vell carnet que encara conserve.
Pràcticament des del principi em vaig implicar activament en les joventuts del partit formant part dels màxims òrgans de direcció i en els anys successius vaig dedicar tot l’esforç de què vaig ser capaç. Creia en la idea del partit i vaig fer tot lo que estava en la meua mà per a què cresquera i es consolidara. No era una excepció, com jo molts altres van oferir el seu temps, coneixements i habilitats desinteressadament.
Ab els anys vaig madurar. Lo que en un principi va ser una militància impulsiva es va convertir en una consciència militant i alhora que anava sent més conegut internament anava assumint més responsabilitats, ara ja en el propi partit.
En 1991 Unió Valenciana va aconseguir el seu millor resultat en les eleccions municipals del cap i casal. Valéncia, la joia de la corona havia tancat un llarg període de govern socialista i apostava per un canvi en el què nosaltres teníem molt a dir.
Em vaig oposar al pacte ab el PP en la reunió del Consell Provincial en què Lizondo ens va exposar les condicions d’un acord ja pres, vaig proposar no entrar en el govern i desgastar a la llavors incipient Rita, però el peix ja estava venut, els càrrecs repartits, els alliberats assignats. Tot en nom del que era necessari, de l’inevitable, de “o pactem o desapareixem”
En una legislatura vam perdre més de la mitat de la representació, en dos, vam desaparéixer de l’ajuntament.
En 1995 es va convocar en la casa de la cultura d’Almussafes el Consell Polític, òrgan consultiu del partit de què formaven part els càrrecs orgànics i electes a fi de debatre el que més tard es coneixeria com “el pacto del pollo”. Es va triar esta via precisament pel seu caràcter no vinculant.
També en eixa ocasió vaig alçar la meua veu en contra. Vaig proposar mantindre’ns al marge i exercir pressió sobre el nou govern fora este del PP o del PSOE i aprofitar la seua debilitat per a què les reivindicacions que figuraven en el nostre programa electoral (AVE, policia autonòmica, concert econòmic, etc.) es portaren avant. Vaig collir un gran aplaudiment dels meus companys i la següent frase despectiva de Lizondo “En este partit ens volem tots molt i per això aplaudim a qualsevol”
Evidentment el pacte es va realitzar en els termes que tots coneixem, una volta més ab repartiment de càrrecs i alliberats assignats i ab l’excusa de la inevitabilitat, de la necessitat, de “o pactem o desapareixem”
En una única legislatura vam desaparéixer de les Corts, en dos de l’escenari polític.
Durant este temps i a pesar de la meua oberta oposició a la política de seguidisme al PP, vaig continuar esforçant-me per trobar alguna part positiva en tot allò, vaig intentar canviar el partit des de dins, em vaig implicar encara més i a punt vam estar d’aconseguir-ho, però el dany era massa profund i pagarem en un sol dia el deute de tots els nostres errors passats.
El dia 13 de juliol de1999 el periòdic Levante-emv mostrava el moment “cumbre” de la meua carrera política dins d’UV coincidint ab el crack del partit, uns efímers dos mesos en què vaig assumir les funcions del secretari general i després el no-res.
Durant els següents quatre anys em vaig mantindre fidel al partit, un partit què de la mà de Chiquillo ja no tenia res a vore ab mi. Em vaig apartar ordenadament dels càrrecs que encara ocupava, vaig col•laborar en la llista municipal de Sollana de les següents eleccions i en 2004, després de dèsset anys de militància vaig cursar la meua baixa quan es va formalitzar la ignominiosa última venda al PP en contra de les decisions preses per l’assemblea i a canvi d’un lloc de senador per a un polític mediocre i poregós.
Durant dèsset anys els meus esforços i il•lusions, com les de molts altres militants, van servir per a què alguns alliberats acamparen lliurement més preocupats per mantindre els seus privilegis que a assentar un projecte polític en què no veien més que un mitjà per a aconseguir els seus fins o per a què certs polítics desproveïts de fe i escassos d’escrúpols ens vengueren al millor postor, i no obstant això, de tot este temps només em penedisc dels últims quatre anys.
Quatre anys perduts per un sentiment de fidelitat desperdiciat, inactiu per a no aparéixer com un traïdor als ulls dels meus antics companys, per a no ser assenyalat com a culpable per abandó (com si la meua permanència en aquell projecte mort ja, poguera canviar alguna cosa), quatre anys tirats al fem que pogueren haver sigut productius i no ho van ser.
Continuen existint alliberats d'ofici i polítics sense fe aprofitant-se d’esforços i il•lusions, esgrimint inevitabilitats, exhibint desastres futurs si no s’accepten estratègies suïcides. Continuen existint militants que s’abandonen al sentiment de fidelitat residual desperdiciant, com jo ho vaig fer, anys preciosos fins a trobar per fi l’últim motiu per a tallar el vincle que els unix al partit.
Abandonar la formació a què s’ha pertangut durant molts anys, és dur, molt dur, jo ho sé bé, però també conec les conseqüències de no fer-ho a temps. La majoria acaba desapareixent per complet i no anem sobrats com per a permetre-ho.
8 comentaris:
no és el mateix, peròs'hi assembla
Déu ser molt dur deixar el PSPV després de tants anys...
Carles, compartisc la teua reflexió, tenint en compte què he abandonat Esquerra després de militar des de l'octubre de 1991. És fa difícil, mnolt difícil, pendre eixa decisió, a tots ens fa mal reconèixer que potser hem malbarat uns recursos personals limitats.
Carles, des de la distància jo vaig viure sensacions paregudes. En el meu cas es va vendre UV d'Alacant a uns "mirlos blancs" centristes-lliberals i amb una suposada experiència que després eren pocs, als que els haviem de fer tota la faena i que no sentien cap valencianisme, ni eren tan experts ni resultaren gens centrats. Van ser un cavall de troia que sabia molt bé el que volia traure de rendiment. A més a més ací mai ens creguerem a Chiquillo ni el vessant seccesionista que al final va ser l'únic sentit "valencianista" amb el que es quedà de patrimoni aquella UV, jo el que menys, que fins i tot mai vaig utilitzar ni l'anticatalanisme ni normatives del Puig, etc. Em resultà molt fàcil anar-me'n. Vaig abandonar, fart per tant, un sentiment polític i unes possibilitats que si hagués estat Opció Nacionalista no s'haurien tirat al fem, em sap greu, sempre em faltà eixa possibilitat de continuar realitzant el valencianisme, al qual molts definim com un cuc que queda sempre dins.
Lo més dur del valencianisme a nivell de moviment polític i de sensibilitat personal és eixa percepció i eixa realitat de que els esforços, experiències, trajectòries, generacions, sumes d'esforços i il·lusions es perden i acaben moltes vegades en l'abandonament.
És tot una puta mentida, jo sé, ja sé, que le meua fidelitat és amb espentar una política més humana, més valenciana, amb més identitat i més esperit valencianista, amb un amor real per esta terra i pel meu Poble, amb valors positius, no amb unes sigles, no amb una direcció ni amb una estratègia, lo important és ser fidel ad això, ser un component actiu per eixos ideals, sensacions i estimes, no amb uns colors electorals ni amb componendes partidistes.
Ànim als que tenim la força de viure la nostra vocació nacionalista més enllà d'estar lligats a unes sigles de manera cega i acrítica, sense sentir-les ni compartir-les, a la vista està que el valencianisme està viu, que tots li fem falta i que cada vegada som més els que pensem de manera convergent i som una massa desvertebrada, dividida entre partits i conjuntures, però representem un espai comú i una manera d'entendre les coses ben fundamentada i que al final fraguarà.
Com sempre Carles, i seguint una llínia cada volta més esgarrifadorament cristiana, parles en clau de paràbola i el teu testimoni personal que molts, de casa i foràneus ya el coneguem, trobe que va destinat a la futura Opció Nacionalista Valenciana que devindrà del pacte absurt del Bloc en tota eixa sopa de lletres.
Esperem que les teues paraules advertixquen i servixquen a hores d'ara, més de lo aprofitaren en el sí de l'extinta UV allà pels 90.
Q.
M'ha agradat molt el teu escrit. Yo soc un simple valencià d'a peu, que va votar per primera volta en 1995 i que mai ha participat en la política. No sé si et servirà la meua visió de lo que, des de fòra, passà en UV, i de la seua evolució posterior; aixina com la percepció d'estos fets pel meu entorn particular.
Estem d'acort en que UV se va guanyar a pols l'etiqueta de "cosa indiferenciada del PP" i "partit apegat al poder i als càrrecs" des de 1991 (cabria preguntar-se, per desgràcia, en quin partit que ha tocat el poder, les lacres que tu menciones han estat totalment absents).
Pero la debacle real, per a mi (i per als exvotants de UV que conec) vingué quan escomençàreu a barallar-vos "en el gavinet a les dents". Primer en l’Ajuntament de Valéncia, en episodis de sainet que val la pena oblidar (i gràcies als quals coneguí per primera volta que existia un partit dit “Esquerra Nacionalista Valenciana”), i després en les Corts, en la substitució del President de dita institució inclosa (que va ser interpretada per molta gent en el sentit de “no voler més que el càrrec” i “tirar a Lizondo, que és l’únic que defén a Valéncia”, i poca cosa més).
Estaria be que algun dia s'explicaren les condicions en les quals s'expulsà realment a Lizondo, Ferrer i companyia, a mitat de llegislatura. Tots els partits polítics han tingut reactualisacions del seu discurs, renovacions o "refundacions" (ahí tens a Fraga de "president fundador" del PP), pero crec que (insistixc, vist des de fòra) en UV el procés se va fer "en molt poca vista". Als votants, al final, no els apleguen tant les discussions ideològiques internes com la sensació de "partit trencat" o "en permanent conflicte": la visió que rep des de fòra, transmesa pels mijos de comunicació.
Ya en les eleccions de 1999, el vostre discurs era molt bo: de lo millor que hi ha hagut en matèria de partits polítics en esta terra, pero els errors anteriors i la mala sòrt, en forma de 5% (i vora 7.000 vots que faltaren per a aplegar ad ell, propiciat per les escissions de UV que es presentaren a les eleccions, i que sumades al partit matriu haurien fet superar el llistó electoral) féu lo demés. Això, junt a una pèssima gestió del notable poder municipal i provincial que encara li quedava a UV després d’eixes eleccions (qüestió en la que, per eixemple, el Bloc sempre ha segut un mestre), gràcies a la nefasta gestió de Chiquillo i companyia.
Conec a molta gent que es mor (metafòricament parlant, clar) per votar a un partit valencianiste centrat, progressiste, en un discurs clar, pràctic i llunt de radicalismes en un i atre sentit, i format per persones vàlides professionalment, que tinguen un prestigi per la seua experiència en la vida i no siguen uns simples arribistes. Pero crec que eixe partit no existix encara.
I, encara que no vullgau reconéixer-ho massa, la qüestió llingüística seguix ahí. Podeu tancar-vos els ulls, pero eixe partit no existirà mentres els valencianistes que realment ho siguen, d’un i atre signe (els dos: no a soles el costat més dèbil econòmicament, publicitàriament o subvencionalment parlant), com a mínim, se reconeguen mútuament com a “valencianistes” i puguen intentar construir un proyecte en comú en el que “només els separe la llengua”.
Estimat amic Masclet:
La veritat és que no pretenia fer una radiografia dels motius que van portar a la debacle a UV. Per a fer-ho necessitaria no un article sinó un llibre de grans dimensions. Més aïna la meua pretensió era la de mostrar com en partits de xicotetes dimensions (i UV a pesar de tot ho era), certes decisions poden marcar la seua supervivència i que moltes voltes eixes decisions es prenen en funció d’interessos particulars aprofitant la bona fe dels afiliats.
En UV es van donar moltes lluites de poder des del 91 i efectivament eixes lluites per la misèria van impedir créixer en un principi i van acabar per destruir el partit. Les persones que les van protagonitzar i que ara estan majorment en el PP no van tindre ni tan sols la decència de mantindre eixes disputes en la intimitat, es va fer a plena llum del dia i sense importar gens ni miqueta les conseqüències que el seu comportament causaven en eixos militants fidels que treballaven “per amor a l’art” en cada poble, ciutat i comarca.
Totes estes lluites intestines no estaven motivades per distintes visions ideològiques com poguera ser comprensible sinó pel poder pur i dur.
Tant és aixina que al seu dia jo vaig descriure l’actuació de dos persones en particular, com la de dos gossos que pixaven els cantons per a marcar el seu territori i quan van coincidir en el mateixa es van embrancar en una guerra sense quarter per la seua propietat.
Lo que comentes sobre Lizondo és difícil d’explicar als que no van viure eixe període, per a això caldria contar certes històries que no deixarien en bon lloc a una persona que no està ja entre nosaltres per a defendre’s. No seré jo qui en públic desvele allò que ocorregué en aquells difícils mesos.
¿Que fa falta un partit valencianista, centrat, progressista, etc.? Completament d’acord. Nosaltres estem treballant per a què existisca. No serà perfecte, no complirà al 100% les expectatives de tots i cada un dels valencianistes, però és lo més paregut al que el tu descrius. Ara sempre es pot un fixar en aquella part (per mínima que siga) que se separa del partit ideal i continuar morint (metafòricament) per votar un partit valencianista, centrat....
Respecte al reconeixement mutu entre valencianistes de distintes tradicions lingüístiques, la meua experiència és més aïna descoratjadora, precisament més com més gire la vista als que van ser els meus antics companys.
De totes les maneres no vull deixar de costat el verdader motiu de l’article que no és un altre que el de repetir el refrany valencià... Dic fill, entén-te nora.
Moltes gràcies per la teua resposta, Carles. I el verdader motiu de l'artícul, i a quina força política està dedicat (el Bloc), crec que queda prou clar per a tots els que havem opinat...
Respecte al partit valencianiste, centrat, pel qual la gent "se mor" per votar... també donaria per a escriure molt. I és una llàstima perque l'actual espectàcul polític seria un moment ideal per a fer que la gent abandone d'una volta per totes el supost "vot útil" a les dos formacions majoritàries.
Publica un comentari a l'entrada