DESITJOS

Setze anys pareixen una eternitat i no obstant, setze anys seran els que porte governant el P.P. quan acabe este mandat.

Quatre legislatures gaudint de majoria, compartida primer, gràcies al suport d'Unió Valenciana, absoluta després, quan es va engolir el seu soci qual mantis religiosa després de l'aparellament.

Massa temps per a què no hi haja mort la frescor del nou governant convertint-se en caricatura de si mateix, repetint una volta i una altra les velles fórmules de l'èxit en llanda, assaonades de tant en tant ab xicotetes crisis d'identitat, alçaments interns i revolucions sufocades.

Massa temps per als que esperen que els arribe el torn de governar en compte de qui governa, massa per a qui desespera per entrar en les institucions, massa també per a qui lluita per no eixir.

Setze anys de pensar que a la pròxima és la nostra (la de cada un) convertixen els desitjos en el filtre de l'anàlisi i deformen la percepció de quant ocorre en la vida política valenciana, i els desitjos comencen a cobrar protagonisme per als que vaticinen que estem assistint al principi de la fractura del Partit Popular valencià.

Es va parlar sobre este tema en la primera tertúlia del C.A.V. Faustí Barberá en la que es va argumentar llargament sobre la derrota de l'opció Camps en el Congrés d'Alacant a mans de “Pitu” Ripoll o la marxa arrere que la Conselleria d'Educació ha hagut de donar in extremis en l'espinós tema de l'educació per a la ciutadania. Sobre este tema han escrit Natxo Bellido (Primeres derrotes de Camps... Crisi?) o Miquel Ángel Gascó (¿canvi de cicle?) entre altres, no obstant jo discrepe en les qüestions fonamentals del missatge.

Per al general xinés Sun Tzu, autor del llibre L'art de la guerra, per a aconseguir la victòria és necessari conéixer les forces de l'oponent, les pròpies forces i el terreny en què ha de desenrotllar-se la batalla. La falta de comprensió sobre un dels tres elements pot portar a la derrota irremeiablement.

Cert és que comencen a albirar-se certs signes de debilitat en els populars valencians, però fiar el futur únicament a l'estat en què es troba el P.P. equival a fixar-nos només en un dels elements de la partida i substituir de pas la visió general de l'escenari pels propis desitjos.

¿Està el P.S.O.E. en condicions d'accedir al govern de la Generalitat, sumit com està en una interminable renovació interna i ab la vista ficada Blanqueries a dins?

¿Poden els altres partits ab representació parlamentària somiar-se bisagra quan es debaten entre l'estar i no estar la pròxima legislatura?

Finalment, cas de produir-se un desencant de menor o major intensitat en els votants del P.P. ¿hi ha una alternativa que els resulte prou atractiva com per a fer-los pensar en un canvi de vot? ¿hi ha un camp de batalla en què els populars es mostren dèbils?
Mentres les respostes a estes preguntes no canvien, Francisco Camps pot permetre's el luxe de mantindre a Font de Mora en el seu lloc, fer-se fotos ab Fabra o barallar-se en públic ab Ripoll. La desnutrició dels altres el fa fort.