“TONTOS” TESTICULARS I DESITJOS DE MORT

He passat i passe gran part de la vida intentant convéncer la gent ab la què em relacione que la política és una activitat digna, plagada de gent que oferix desinteressadament el seu temps i esforç per una idea de societat.

Després de molts anys dedicats a esta activitat, puc testificar per pròpia experiència que per cada polític corrupte, hi ha mils totalment incorruptibles i per cada persona que s'acosta a la política per propi interés, són legió els que ho fan pel be comú i l'interés general, però desgraciadament ocupen més primeres planes en els periòdics els primers que els segons, apareixen més en les notícies televisives i es parla més d'ells en la ràdio, per la qual cosa la consciència general ha idealitzat un model de polític que més s'assembla a l'excepció que a la regla.

Que li anem a fer, ab este inconvenient carreguem ja tots des del moment en què decidim dedicar-nos a açò.

Per a lo que no està un mai prou preparat és per als polítics que han arribat a una posició que supera de sobra la seua pròpia capacitat i des d'esta confonen la seua visió del món ab el món real.

Estem parlant de polítics de bona fe i poques llums, de gent que creu en un ideal, però que no sap distingir els límits d'eixe ideal, persones que han sigut valuosíssimes en tant militants de fidelitat indestructible, alçats a càrrecs en els què és precisament la seua capacitat de no qüestionar les idees partidistes lo que els inhabilita per a les seues funcions.

La primera mostra d'esta espècie ens la va proporcionar fa escassos dies l'alcalde de Getafe, el socialista Pedro Castro al pronunciar la seua ja famosa frase "¿Por qué hay tanto tonto de los cojones que todavía vota a la derecha?” durant un acte públic, ab el fet agreujant que l'alcalde en qüestió siga a més el president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.

La segona ens la va proporcionar pocs dies després el Diputat d'ERC Joan Tardà ab la seua encesa proclama pro república que va acabar ab un “mort al Borbó” rebent l'endogàmic aplaudiment dels seus excitats cadells.

L'últim exemple ens arriba de la mà del veterà Manuel Fraga, autentic animal polític es mire com es mire. En els estrats ideològics que han format pols i fangs portats pel temps, pot llegir-se el seu passat franquista, la seua reconversió a la democràcia, el seu estil quasi nacionalista de governar Galícia i finalment el seu tornada als orígens d'Una Grande y Libre, que va eixir de lo més profund del seu ser al contestar que “a los nacionalistas habría que colgarlos de algún sitio” al ser preguntat per les opcions possibles per a limitar el pes d'estos partits en la política estatal.

Menysprear a qui no compartix la nostra ideologia com Pedro Castro, considerar que pot ser lícit l'assassinat per a aconseguir un objectiu polític com Joan Tardà, o entendre que ha d'eliminar-se als que ens impedixen legítimament imposar la nostra voluntat com ha manifestat Manuel Fraga, són símptomes inequívocs de què s'ha arribat al límit de la pròpia capacitat, no perquè s'haja dit alguna cosa inconvenient en un lloc inapropiat, sinó perquè s'ha dit exactament lo que es pensa i ha resultat que lo que es pensa, dit en qualsevol lloc, a qualsevol hora i enfront de qualsevol auditori és igual de pervers.

Tres expressions dites per persones distintes, de distinta procedència, ideologia i partit, però totes ab un denominador comú, el menyspreu per l'essència mateixa de la democràcia.

Ab companys com estos, cada dia resulta més difícil defendre la noble tasca dels hòmens i les dones que decidixen dedicar-se a la res-pública.