28 DIES DESPRÉS

Si el valencianisme de conciliació fóra com un virus, alguna cosa semblant a l'invisible protagonista de la pel·lícula que en 2002 va dirigir Danny Boyle “28 días después”, el passat 12 de novembre s'haguera iniciat un compte arrere de l'estil de l'utilitzat per a promocionar la pel·lícula. Dia 1 exposició, dia 3 infecció, dia 8 epidèmia, dia 15 evacuació, dia 20 devastació...

Hui es complixen 20 dies des de que al voltant d'un centenar de persones ens donàrem cita per a commemorar el 90 aniversari de la Declaració Valencianista i està clar que la nostra malaltia (perquè lo nostre no pot ser una altra cosa que una malaltia) no és tan virulenta ni contagiosa.

Aquella nit en l'hotel Sorolla Palace, es van conjugar els dimonis que tenallen al valencianisme polític des de fa anys i van ser expulsats de la sala prejuís i dogmes a la recerca de la Pax Valentiae, eixa pau que en paraules de Rafa Company tan necessària és per a la nostra pàtria.

¿I ara què? És la pregunta que va quedar en l'aire al concloure l'acte. Ara toca seguir el camí iniciat, tancar les ferides de trenta anys de transició inconclusa, arribar al consens entre els qui des de distints posicionaments, compartim una mateixa forma de ser i de sentir-nos valencians.

Ara toca renovar els nostres vots, confeccionar la nostra pròpia Declaració Valencianista, la del segle XXI, en la que es conjugue l'herència dels nostres predecessors valencianistes i els objectius de futur.

El 12 de novembre del 2008 hòmens i dones fills de Valéncia, portats per la convicció o per la curiositat van acudir a un acte conjunt. Tots ells van eixir infectats del mateix virus, empeltats del mateix sentiment i ab l'esperança d'acabar un procés de conciliació al què li ha arribat la seua hora.

És possible que el camí siga lent, que no siga prou ab 28 dies, però de lo que no hi ha dubte és que el procés és ja imparable.

Benvinguts l'epidèmia valencianista.