DEU ANYS PASSANT FRED

Les eleccions autonòmiques i locals de l'any 1999 van deixar a les portes de les Corts a qui fins eixe moment havia sigut el partit representatiu del valencianisme polític ab major pes institucional de la nostra història.

El 9 d'octubre d'eixe mateix any va ser el primer en el que Unió Valenciana, després d'haver sigut clau de govern en l'Ajuntament de Valéncia i en la Generalitat, després d'haver arribat a tindre dos representants en les Corts Generals, diputats autonòmics, senadors, eurodiputats, alcaldes, regidors i un llarg etcètera de càrrecs institucionals, després d'haver-ho sigut tot... va començar a no ser res.

Ab la d'enguany, hem assistit ja a deu commemoracions del nostre dia nacional sense haver aconseguit recuperar la confiança d'aquells més de cent seixanta-cinc mil valencians que van decidir donar el seu vot a un partit d'estricta obediència valenciana en 1995 i que quatre anys després van quedar en una miqueta més de cent mil per davall del 5% necessari.

Transcorregudes dos legislatures completes, el que fóra conegut popularment com a valencianisme tricolor ha sigut víctima de lideres ineptes, lluites cainites i una contínua desintegració, factors estos que l'ha situat en una espiral d'autodestrucció que ens ha portat a un punt de no recuperació.

Igual que li succeïra a la UCD primer i al CDS després, per molt que s'encabote algun nostàlgic de passats dies gloriosos, no hi ha esforç suficient per a què una ideologia, partit o concepte que ha sigut desallotjat de les institucions per un poble que li ha donat l'esquena, torne a tindre el suport suficient per a tornar al seu estat inicial.

Deu voltes ha passat el 9 d'octubre i durant este temps, els que formàvem part d'eixe partit que va aconseguir representar tant en la nostra societat, hem passat fred, el fred del carrer, el d'estar fora de les institucions, però també el fred del cor del nostre poble, de la seua gelor cap al nostre projecte, cap a lo que representem.

Alguns s'encaboten en repetir fórmules, en buscar culpables o motius pels què hem acabat aixina, mentres el nostre poble avança dia a dia al marge de les nostres consideracions des de que en 1999 ens va oblidar en el rebost, perquè el poble sap que els que no formen part de la solució solen ser part del problema i nosaltres no vam saber ser promotors de solucions.

Com cada any a l'hora d'ara, solen escoltar-se veus demanant la unitat dels que van ser en el seu dia u en Unió Valenciana. Es reivindica esta unitat com a panacea, com si al pronunciar la paraula s'esperara una miraculosa redempció que ens portara de nou al cor de les valencianes i els valencians catapultant-nos a l'abric de les nostres institucions d'autogovern.

Senzillament utòpic. Res aconseguirà fer tornar a la Unión de Centro Democrático i res farà que UV o qualsevol altre partit, coalició o grup de lo que siga, torne a ser lo que va ser. El nostre missatge va caducar fa uns quants anys com va caducar el d'altres partits que no van saber evolucionar ab el seu poble i hui no hi ha millor manera de malgastar esforços que intentar repetir camins gastats.

No hi ha més remei que reinventar-se. Mirar a la nostra societat, observar les seues necessitats, les seues il·lusions, els seus valors i actuar en conseqüència. Mai tornarem a ser lo que vam ser, però podem ser molt més si mamprenem nous camins.