12/6/08

¿COM HEM ARRIBAT A 65?

Fa quatre dies estàvem parlant de reduir la jornada laboral a 35 hores setmanals, fa dos dies debatíem sobre la necessitat conciliar la vida laboral i la familiar i hui una directiva comunitària obri la porta a jornades interminables, a treballadors lligats als seus llocs de treball deu hores al dia, sis dies a la setmana...

Que açò succeïsca en un moment de crisi generalitzada en la vella Unió Europea no és casualitat. Este escenari, en el que es conjuga el major pes de governs conservadors en els països de la unió i un augment de la desocupació, és el més adequat per a què una directiva com esta complisca ab les expectatives d'aquells que han fet del neoliberalisme l'eix central de les seues polítiques nacionals, traslladant-la a la resta de països per mitjà de la influència de les institucions comunitàries.

Ens trobem davant d'un fet de gravíssimes conseqüències, pel que s'inicia un procés d'intervenció del macrogovern europeu no ab el fi protector dels ciutadans, sinó en contra seua, un procés que fa extremadament vulnerable al treballador desposseint-lo dels èxits socials que tant ha costat aconseguir, alhora que beneficia desproporcionadament l'empresari al situar-lo en una posició “legalment preeminent”.

L'any que ve hi haurà eleccions europees i com ha ocorregut tantes voltes una gran part de l'electorat es quedarà en casa pensant que el seu vot no és important, que Europa queda massa lluny i que lo que passa a Estrasburg no li afecta gens ni miqueta, o depositarà el seu vot pensant que és una espècie de revalida de les generals. En tot cas, mentres els ciutadans passen d'Europa, Berlusconi, Sarcozy i els seus, van marcant el camí pel qual haurem de transitar.

Només les dictadures legislen en contra dels seus ciutadans, en les democràcies les persones tenim l'última paraula. Exercim el nostre dret.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Europa va significar per a molts de la meua generació i de l'anterior un alé d'esperança en el reconeiximent de nous horitzons polítics, socials, supraestatals, culturals, etc. Valencià i europeu sonava perfectament desitjable, i ens entroncava amb un camí civilitzat i lluny del llastre carpetovetònic. El pla s'ha desfet i també la il·lusió,no dic que no tinguen reponsabilitats els protestons sistemàtics, els "anti-lo que siga", els prejudicis nacionalistes mal entesos de certs Estats i les ampliacions mal teixides i a corre cuita, però jo que no em sent de dretes he de dir que una part considerable de la culpa la té un neoliberalisme rampant per este vell continent que ha aconseguit que renunciem a drets, a benestars, a mires socials i a interculturalitats respectuoses i plurals, a solidaritats... es a dir al que significava el model europeu en el món.
Si la UE serveix per espentar baralles de competitivitat, per a apretar-li les claus als ciutadans, per a desfer-nos de polítiques socials i laborals i per a entrar sense preservatiu a l'empalament de la globalització és que el projecte d'Europa que vam tenir fins fa uns anys ha sigut soterrat i mort sense que s'hagen volgut salvar ni alguns dels seus ideals ni dels seus logros.
GALLART